Cándida en color

Em dic Candi tinc 48 anys i des dels 26 anys estic diagnosticada de trastorn bipolar.

Tot va començar amb la sobtada mort del meu germà, al que vaig trobar a la 5h de la matinada quan jo sortia de treballar d’un bingo a Mataró. No vaig plorar gaire, als 3 dies deia als meus amics, companys de feina i familiars quan em preguntaven, que em trobava millor que mai i que tenia la missió de salvar el món. Va ser quan en urgències ens van explicar que era una depressió reactiva relacionada amb l'estrès produït per aquest fet.

En el meu cas he tingut diferents experiències laborals, les més llargues de 8 anys cadascuna, els meus jefes han confiat sempre amb mi, tot i que vaig fer una baixa a cadascuna de les empreses, per estadi eufòric o mania. Els hi vaig informar quin era el motiu, mai he ocultat el meu estat de salut mental i en aquests casos sempre han respost molt bé,  cosa que agraeixo.

Al tancar la última empresa vaig quedar a l'atur, em van recomanar que anés a una Oficina d'Inserció Laboral especialitzada en salut mental, va ser aquí on vaig sentir discriminació per primera vegada al presentar-me a una entrevista de treball on sabien de primera mà que tenia problemes de salut mental. Va ser una entrevista d'una hora de durada, em van fer tot tipus de preguntes, també personals. Al final no em van triar, malgrat que tenia 8 anys d'experiència en el sector i una carta de recomanació a les meves esquenes. Vaig sortir humiliada i decepcionada, aquesta entrevista no va ser ni mig normal. Avui m’hagués aixecat. Després d'aquesta experiència, vaig arribar a la conclusió que d'entrada he “d’amagar” el meu diagnòstic si la finalitat és trobar feina.

En el meu cas he tingut 3 ingressos per episodi maníac, sempre m'ha fascinat la energia, la positivitat i empoderament que se sent en aquest estat. L'altra cara de la moneda és la depressió, molt llargues i amb idees autolítiques, vaig tenir-ne dos.

Al llarg de la meva vida he fet diferents teràpies per tenir una bona autoestima, cosa que s’agreuja en la depressió. Aquesta última teràpia m’ha servit molt per adonar-me que tinc moltes coses positives i que està a les meves mans (o ment) superar-les, que no soc una inútil i que tot està al meu cap, però que puc aconseguir el que vulgui si m'ho proposo i deixo de repetir-me lo inútil que soc.

Coincidint amb el final d’aquesta teràpia ens hem trobat amb el coronavirus. El 25 de febrer estava a la consulta del psiquiatra explicant-li la meva idea recurrent:  tinc la missió d’arreglar el món. Sempre des de la perspectiva d’aportar el meu granet de sorra, en el tema de la salut mental, per exemple, acabo d’engegar un projecte amb uns companys.  I el món està canviant. No sé on ens portarà tot això, potser desperti d’aquesta sensació de que tot està canviant i me n’adoni de que no és així. Però per ara estic il·lusionada, la gent de sobte troba a faltar les coses senzilles com donar un passeig, donar abraçades i petons a les persones estimades…  

Passo el confinament amb la meva germana gran, és la persona que sempre ha estat al meu costat a les meves crisis, coneix millor que ninguna quan començo a trobar-me malament. També estic amb la mare i el gos. Procuro estar ocupada: netejo, endreço armaris, faig el dinar, miro les xarxes socials, llegeixo, faig una hora d'exercicis, veig la tele, la migdiada, saltar a la corda, surto al balcó a prendre el sol i a aplaudir, comprar i passejar al gos… Aquest és el meu dia a dia en aquests moments de confinament. Trobo a faltar fer caminades i sortir amb les amigues amb les que fem videotrucades.