Fugas o la ansiedad de sentirse vivo de James Rhodes

James Rhodes ja ens va explicar la seva infància traumàtica, marcada pels abusos sexuals en l’autobiografia Instrumental: Memorias de música, medicina y locura (2015). Posteriorment va publicar Toca el piano (2016) on es proposava ensenyar-nos a tocar el piano encara que no tinguéssim coneixements musicals.

I es que per ell, la música te un poder guaridor que li serveix per silenciar les múltiples veus que sovint el persegueixen.

Amb Fugas o la ansiedad de sentirse vivo, assistim al seu diari íntim on narra els cinc mesos de gira de concerts per Espanya, Alemanya i  Regne Unit durant el 2016. Aquí ens explica com se sent: la lluita diària amb els dimonis interiors, els seus conflictes i desconfiances, les seves manies, els múltiples diagnòstics i les seves pors. Sí, lluita contra la por, ansietat i angoixes...

La pressió i la responsabilitat que comporta pujar a l’escenari, fer quelcom que sempre ha estat important per mi i que literalment m’ha salvat la vida, a vegades em sembla de tal magnitud que poden col·lapsar-me en qualsevol moment (...) El que més em fa por, és que passi quan estic sobre l’escenari, en mig d’una interpretació, que el pànic i el terror em dominin i em parteixin en dos... Afortunadament això no ha passat encara, però és quelcom que m’obsessiona (p. 86)

El llibre s’estructura en vuit capítols encapçalats per unes frases o aforismes positius que després ell tradueix amb negra ironia i que ens deixa sorpresos. També encapçala cada capítol amb una de les peces musicals que tocarà en el concert i que comenta descrivint-la amb detall, per a que ens familiaritzem amb la peça musical, i per a que entenem el poder que exerceixen sobre ell. Passen pel seu diari Bach, Chopin, Beethoven, Schubert, Brahms i Rajmaninov.

Sovint, després d’un concert es troba nu: Tocar la sonata i perdre’m en ella, juntament amb la falta de son, m’ha remogut completament. Em sento exposat, en carn viva. (p. 155)

L’autor busca la nostra empatia i es difícil no atorgar-li, ja que ens parla del dia a dia i de les pors quotidianes que tots podem experimentar.

Que la música li ha salvat la vida és una idea que es repeteix al llarg del llibre  i és una declaració d’amor a l’art musical.

L’art com a eina i estratègia redemptora i guaridora. Una lectura molt recomanable si no busques consells i vols gaudir de l’amor a la música clàssica.