Un any per recordar

Recordo fa quatre anys el meu primer blog en aquesta web. M'agrada escriure però com moltes coses a la vida vaig trigar una miqueta en animar-me. Tampoc veia clar que pogués mantenir una regularitat creativa, però ho vaig aconseguir. A la pàgina d'Obertament encara sortim cinc nois com els primers que vam engrescar-nos a exposar les nostres opinions de tant en quant. Jo vaig situar-me entre el grupet d'habituals i vaig parlar de la tasca de sensiblització, de llibres o del que fes falta. Un dels meus textos, curiosament un de ben irònic, va anar a parar al llibre "Estigma". Acabo aquesta parrafada fixant-me que porto prop d'un any sense dir res, tot i que em van passant coses, com a tothom. Les notícies positives guanyen a les negatives, afortunadament. Per cert, observo que dels últims 20 articles només un el signa un noi/home i me n'alegro que la presència femenina guanyi aquest protagonisme.

A altres planes o a les xarxes socials passa quelcom semblant. Deixeu-me, no obstant, que posi el meu granet de sorra i recordar que les xerrades que fem a les universitats per sensibilitzar estudiants s'han quedat a mitges per culpa del coronavirus. Però ha donat temps que, per exemple, dues noies s'estrenessin com activistes. Una més no va estar de sort malgrat que ganes no li falten. He d'estar content per la gent que es manté en l'equip, malgrat algunes baixes sensibles.

Parlant en unes línies del "protagonista mediàtic" del 2020, el meu trastorn bipolar em va donar una sacsejada forteta a començaments d'any. Les meves típiques inseguretats, un malestar, m'envaïen i no trobava la forma de sortir. La meva parella, també amb un trastorn mental, em va donar un cop de mà i he arribat a aquests dies amb un punt extra de moral i confiança. Suposo que això li passarà a moltíssima gent: arribats a un punt, o la vida t'ofereix l'esquena o tens la fortuna de passar per damunt d'obstacles i dificultats. Resulta una mica punyetero aquest trastorn que arrossego. Les meves recents fases de mania han provocat visites freqüents a la meva psiquiatra. Jo em sentia genial i calia frenar aquesta eufòria. Quan al gener vaig tornar al centre de salut no vaig fer molt més que mostrar la meva incomoditat vital i la doctora no va respondre gaire més que convidar-me a pensar en positiu i assegurar-me que no he de mirar-ho tot de color negre. M'esperaven tres mesos sense parlar amb ella i ja veurem si a l'abril ho aconseguiré. Cap problema. Si un acumula forces dins i al voltant seu ni el pitjor dels virus és capaç d'esporuguir-te. Això sí, solidaritat amb la gent que està patint aquestes setmanes. Vivim un allau d'informacions i les positives lluiten per fer-se visibles. Com la nostra lluita contra l'estigma. Que les dues batalles siguin favorables i ja potser comento alguna cosa al proper blog.