La incertesa

Em dic Núria i jo era una persona “normal” fins que un dia, ara fa 4 anys i mig, estava molt cansada i anant en cotxe vaig pensar que si seguia recte en lloc de fer la corba que s’obria davant s’acabarien els meus problemes. Em van ingressar una setmana, vaig estar en seguiment d’una psiquiatra especialitzada en el tema i finalment vaig estar ingressada al hospital de dia de psiquiatria 4 mesos. Des de llavors que estic en un grup de teràpia, treballant les relacions interpersonals. A més a més d’una depressió major, se’n va diagnosticar un TPL. He trigat quasi 4 anys en entendre que tenia un trastorn mental.

Durant els anys de tractament he viscut de molt a prop la incertesa del què passarà, muntant-me la pel·lícula del pitjor dels escenaris possibles. Sempre he viscut els moments d’incertesa amb el temor del que ha de passar i que no pots controlar. La incertesa que estem vivint aquests dies de confinament és, sense cap mena de dubte, el meu pitjor enemic, a més a més de jo mateixa.

Moltes de les persones amb un diagnòstic de salut mental tenim problemes amb la incertesa d’una manera o altra. A mi, personalment, que m’agrada tenir-ho tot controlat, la incertesa d’haver de viure sense saber què fer, què passarà i, encara pitjor, en quin moment, m’està passant factura.

Ja va començar amb l’entrada en pànic a la feina d’un dia a l’altre. Això va començar un dijous i divendres ja faltava mitja plantilla perquè no sabien què fer amb el fills. Durant el cap de setmana el WhatsApp de la feina treia fum i cada parell d’hores canviaven les instruccions. Dilluns van anar un grup per planejar les urgències, la tensió es tallava amb un ganivet perquè per moltes reunions que fessin, ni els caps sabien què s’havia de fer. A part de la tensió i nervis de la situació, jo dins el meu TPL ho vivia com a un descontrol del qual no podia fer-me’n càrrec perquè no estava a les meves mans fer-ho. Aquella tarda el meu cos estava tant adolorit per la tensió que no sabia ni com posar-me.

Ara ja portem un temps confinats. He de reconèixer que a casa em trobo molt bé, jo sola amb els meus gats. El problema el tinc quan he de sortir de casa. Sí, dins el meu trastorn se m’aguditza una agorafòbia, que havia començat a superar, i que fa que al veure grups de gent comenci amb ansietat i a hiperventilar. Realment no m’he trobat amb molta gent: cues als supermercats, les farmàcies, a correus... El fet d’haver d’esquivar-les e intentar mantenir el metre i mig de distància que es recomana, és convertia en una cursa d’obstacles molt esgotadora.

Quan vaig tornar a treballar, fa un any, em van recol·locar en un lloc on no hagués d’estar cara al públic i de baixa exigència, cosa aquesta última que en realitat no existeix, però que porto millor per no haver de donar explicacions a la gent. Per sort soc una persona a la què li agrada treballar i tenir tasques m’ajuda molt a tirar endavant. Ara, em torno a trobar la incertesa del dia a dia, que canvia constantment. Quan penso que, potser per la necessitat de la urgència, he de tornar a treballar cara al públic i tenir cura d’ells, se’m fa mot difícil. És una pujada a un cim que per a mi és massa alt, fa que les pors surtin en els moments més inesperats i que una ansietat encoberta faci que tingui una sensació d’ofec constant i persistent. La part bona és que sé que no és un símptoma del COVID 19.

Si comentés lo de les pors i l’angoixa que em provoca la incertesa, molta gent ho veuria com una cosa normal en els temps que vivim, tot i saber de la meva malaltia. Ho veurien com una cosa per la qual està passant tothom i és lo més normal del món. No sé com puc explicar que al “meu món” aquestes pors són més intenses i doloroses i que, a més a més, s’afegeix una por extra. La por de que tot el que he avançat per fer “vida normal” es perdi durant aquests temps d’incertesa.