Aïllament

L’aïllament per la Covid-19 acabarà en poc temps, l’aïllament que ens provoca la discriminació fa anys que ens dura als que tenim una etiqueta diagnòstica. I per a molts no acabarà mai si no entens que això que vius obligat durant uns mesos, és el que la societat ens fa viure durant tota una vida, no per mesures sanitàries, sinó per l’estigma.

Tinc coneguts diagnosticats amb trastorn bipolar que eren jutjats per no poder parar de fer, de voler sentir-se vius. Com tu ara que vas estressat i tot, que no pares per no pensar en la situació que estàs vivint.

Persones conegudes amb TEA que, en comptes de ser escridassades des dels balcons perquè surten a fer un curt passeig amb un adult, com a infants que el trencament de rutines els afecta més i que ho necessiten, durant tota la seva vida han viscut el bullying cada dia a l’escola, a la feina i al grup d’amics, i que encara el viuen.

Un amic amb esquizofrènia que et parla de com sempre s’ha sentit sol, que no hi ha canvis en el seu dia a dia. La persona amb TOC que es renta repetidament les mans fins que se li fan ferides de la pèrdua d’hidratació a la pell, com tu ara amb els gels desinfectants i l’aigua amb sabó per la por a un virus en comptes de tots.

La persona amb depressió que el fet de no sortir al carrer ara li porta de nou les idees suïcides. La persona amb agorafòbia que ara s’ho mira tot i pensa per dins que ara esteu vivint una vida similar a la d’ella.

La persona amb patologia dual que tapa el dolor i tot el que està sentint amb alcohol o altres drogues, deixada de banda per tothom. Mentre sento com gent sense diagnòstic s’ha acabat en dos dies l’alcohol que tenien per a una setmana sencera i veig com es buiden les prestatgeries d’alcohol als supermercats. No es nota tant perquè ocupen menys que el paper higiènic, però és visible.

I em deixo tantes casuístiques i diagnòstics!

Tot i així, no és igual. Hi ha una diferència bàsica, vosaltres tornareu a la vida habitual, per a molts de nosaltres aquesta “normalitat” no existeix.

Hi ha el patiment per no poder pagar el lloguer o el menjar. Nosaltres el vivim cada dia, les pensions no ens arriben o directament no rebem cap ajuda. I la majoria de la població, amb més o menys dificultats tornaran a treballar. Jo mateixa porto anys intentant accedir al mon laboral de nou, però sé que aquesta situació m’ho dificultarà encara més, si no ho impossibilita ja per sempre, perquè no tinc vint ni trenta anys, tot i quedar-me molts anys encara d’edat productiva. L’atur en el cas dels que convivim un diagnòstic arriba al 80%. Ningú ens vol contractar. Trobes a faltar anar a treballar? Jo també. Des de fa vuit anys.

No hi ha ajudes pel lloguer per a nosaltres, perquè molts vivim en habitacions, pagant en negre, perquè és l’únic que podem pagar des de la nostra misèria, d’altres ni això. Hi ha qui diu que ho porta bé, que no hi veu la diferència, perquè porta anys en soledat.

Els psicòlegs i psiquiatres estan desbordats, però no només per les persones amb diagnòstic, sinó per totes aquelles que ara encara ho senten com unes vacances però comencen a mostrar símptomes d’ansietat o depressió, però que són com tu. No tenen un diagnòstic.

Viure amb un diagnòstic és viure aïllat, d’amics, de familiars, de coneguts. De vegades és no poder fer el mínim, sortir al carrer, anar a comprar, a fer una copa, anar a treballar, concentrar-se per estudiar. Les discussions a casa són habituals. Jo ho comparava amb el fet de ser en una presó, la diferència és que no he comès cap delicte. Un dia em van col·locar una etiqueta, em van donar una baixa i la meva vida ja no ha tornat a ser com era abans. No, el diagnòstic no ha estat la causa, ha estat la manera com he estat tractada des que me’l van penjar, molt pitjor a com era tractada abans. L’estat d’alarma s’acabarà, però la discriminació per part de tota la societat, que ens aïlla en tots els àmbits de la nostra vida, no ho farà si no s’aprofita aquesta oportunitat per aprofundir com es viu el confinament i com s’assembla a ser apartat pel fet de tenir un diagnòstic.

A tu segurament t’han contactat amics o companys que feia temps que no veies, familiars, veïns. A molts de nosaltres no ens contacta ningú, ens han expulsat de les seves vides, i si ho fan només es per tractar-nos com si tinguéssim tres anys o fóssim a punt de morir o de tenir una crisi. No som persones. Ningú ens recorda.

I tinc por, tinc por que en comptes d’aprofitar aquesta oportunitat per aprendre de la nostra experiència en primera persona i de tot el que us podem aportar, per començar a ser més tolerants i inclusius tots plegats perquè ningú més visqui mai més en aïllament, això quedarà en l’oblit. Que moltes de les persones que avui mentalment són considerades sanes, deixaran de ser-ho, per com les afectarà. Que moltes persones, amb i sense diagnòstic, no superaran aquest fosc túnel i marxaran per sempre. I ploro, ploro a casa, pensant com la nostra societat desaprofita sistemàticament totes i cadascuna de les oportunitats que té. Ploro perquè, quan es reprengui tot, la meva vida s’haurà aturat més que la teva. Perquè segurament jo no sortiré de l’aïllament mai si la societat no canvia.