Con-fina-mente (part II)

Els primers dies del confinament me'ls agafava bé, amb resignació però envalentonat a seguir-lo, perquè creia poder fer-li front amb la meva experiència en sovintejar confinaments.

Els darrers dos dies, però, estic caient en un pou sense fons, com en depressió. Abúlic total, mancat de tota voluntat que no sigui seure davant l'ordinador i navegar per internet, escoltar música, menjar i dormir. No faig res més que això. Serà perquè visc sol i que no hi ha ningú que m'obligui a estar actiu, fer neteja del pis o cuinar el dinar o el sopar. M'estic abandonant, en soc conscient. Sembla com si això no ho pogués aturar, com si no pogués revertir la situació. Se'm fa coll amunt haver de reaccionar al confinament de manera airosa. Com si se'm caiguessin les parets damunt el cap. Desconec el món real. Només visc en el món virtual dels WhatsApp i esporàdiques trucades telefòniques que em fan creure escoltat, però no és així.

Davant aquesta davallada m'he decidit a escriure, que és la meva única salvació, davant la obnubilació a la que em veig abocat.

Tant que havia jo escrit sobre com enfrontar els símptomes negatius de l'esquizofrènia! Tants esforços que he dedicat sempre a mantenir una vida activa, tan fora de casa, com a dins! Tanta energia dedicada a superar els problemes de salut mental d'una manera sana, socialitzant i obrint la ment a noves formacions, nous estímuls i noves coneixences! I de cop, tot a norris! Tancat, confinat, exclòs, marginat! En aquest cas per causes de força major, que es poden allargar cert temps, un temps indefinit que per mi pot ser molt difícil de suportar.

Ara mateix pateixo, no només de soledat, sinó de deixadesa. Deixadesa dels hàbits, de la higiene, de les rutines. Estic involucionant cap a moments de la meva vida en què ja havia viscut tot això amb certa intensitat. Estic fent introspecció i veient de mi mateix allò que no m'agrada veure: El fet de ser un rodamon de les xarxes socials, que no té res més que aportar al món que les notícies que li arriben i fer-ne una escassa difusió, per un escàs seguiment d'una escassa legió de seguidors. He dedicat molt temps dels meus últims anys a fer de mitjancer entre uns i altres. A fer d'intermediari de notícies entre uns i altres, filtrant les que tenen a veure amb salut mental i penjar-les en el grup de Facebook Xarxa Pro Salut Mental, del qual puc dir amb orgull que som ja 2.400 membres, i en altres grups dels que en soc administrador.

Avui som dissabte, i estic molt enfonsat, potser perquè és cap de setmana. Em ve al cap la frase d'un dels meus poemes que diu "Cada vegada em sento més enfonsat en el fang de l'equitat", com dient que cada vegada em sento més dissolt entre la multitud. Com una partícula de fang, en una zona pantanosa, d'on és molt difícil escapar si hi fiques la pota. És la metàfora que més s'aproxima al moment que visc.

Malgrat tot, el meu cervell carbura, i els meus dits es mouen per tal d'escriure aquestes línies, mentre escolto música de fons, que si més no m'empeny a moure'm una mica més, tot i la inacció, a la que li segueixo la corrent, com si fos indeturable, envers la fi d'aquesta crisi sanitària.

Qui té éssers estimats a casa pot estar més distret, empipat o content, però entretingut segur. La pega és quan no tens ningú amb qui contrastar, amb qui barallar-te per qui ha de rentar la roba o els plats, o fregar el terra. Visc en un núvol, on el meu únic motor és el meu cap que engega idees de tota mena, entre absurdes, irritants, delirants, contradictòries, melancòliques, tristes o hilarants. És ara quan em veig miserable, insignificant, i l'autoestima em baixa a nivells que no notava fa molts anys.

Aquesta crisi la superaré, o la superarem entre tots plegats. Però del patiment que ens està infringint a molts en traurem grans aprenentatges, espero i desitjo. Com el fet que expressar-se i sentir-se escoltat, recolzat i estimat és un gran pas cap a la superació de les greus dificultats que una persona pot arribar a tenir al llarg de la seva vida.