Tímid, poc comprès, perfil baix...

Tímid, poc comprès, perfil baix...
Ja tenim al pesadet de torn del blog. De què parlaré ara? De mi. I espero que algú més se senti una mica identificat, clar. Sovint un va amb bones intencions per la vida i l'entorn creu que ets o massa seriós, o poc sociable.
No sé des de quan se'm pot titllar de tímid. Una professora deia que no era mal estudiant, però em costava un munt aixecar el braç, si no era per anar al bany. Vaig gaudir d'una típica colla d'amics a l'EGB. Al BUP vaig consolidar els llaços amb qui vaig compartir tant aules com vestuari de joc. De la universitat, no veig a cap company/a, més que per la televisió. De la meva promoció de Periodisme un bon grapat són professionals públics de la ràdio, la premsa o la televisió. Vaig treballar a una revista i no vaig intimar molt amb la resta del personal. Abans, al diari on vaig estar sis mesos com a becari vaig jugar regularment a futbol sala amb uns quants periodistes més grans i acabat el contracte, gairebé cap contacte amb ningú. Treballant com a teleoperador no he estat un company superpopular, tot i que he intentat conservar bones relacions i he buscat una ajuda mútua en el temps de feina. Malauradament, algun cop m'he emprenyat. Tan calladet que semblo, en ocasions em surt a fora tot el geni.
Sóc dels qui veu un conegut pel carrer (sempre penso que l'altre està menys atent i no em saluda o no es recorda de mi) i m'he fet el despistat. O el meu estat d'ànim era baix aleshores o la meva timidesa em guanyava. Potser la carrera de Periodisme no era per mi. Això sí, sé d'uns quants "plumilles" que reconeixien ser reservats en el passat.

En el món de l'activisme, he establert algun vincle maco, però no he acabat de confirmar una sòlida amistat. Sóc dels qui després d'uns mesos sense veure algú, li costa apropar-se, xerrar i tocar-se físicament. No tot és dolent. Observo que hi ha altres activistes molt bons explicant la seva història de vida. La meva no és coixa i intento que el públic no s'avorreixi amb el meu relat.
Encara em sorprenc quan vaig participar en unes eleccions a representants d'activistes dins d'Obertament. El meu "rival", el famós Dani Ferrer. Sí, Dani. Com molta gent m'anomena quan em saluda. Per proximitat nominal, física, perquè el Dani és molt Dani. Mai ho sabré. El cas és que els treballadors d'Obertament van anunciar que van votar per mi més d'un terç dels votants. Jo, que ja creia que no ho faria ni un 10 %.
Per anar acabant, desconec si el meu particular trastorn mental és més propens a unes dificultats socials com les que descric. Si dono la vota a la truita, no tot són lamentacions. A la meva vida, no he pogut fer memòria i recull d'anècdotes amb gaires companys de feina o estudis. El que puc afirmar és que em costa mantenir un bon to de conversa si em falta confiança amb l'interlocutor o fa temps que no ens trobem. Per contra, el fet de no buscar mals rotllos m'ha portat a creuar-me amb gent que em tenen per una persona seriosa, íntegra. I a Obertament, la circumstància d'anar a trobades d'activistes o haver donat un petit cop de mà a nous activistes a l'hora de fer una xerrada davant estudiants em reconforta. M'he guanyat un cert "prestigi", ni que sigui per veterania i no he dubtat quan m'han convidat a participar de qualsevol forma a l'entitat. Jo no sé si algun cop sortirà la meva cara a un programa popular o en un cartell d'una campanya. El que no em traurà ningú és la il·lusió de batallar com un peó que fins al final d'una partida d'escacs no es deixa atrapar. En la lluita contra la discriminació, és clar. Baralles físiques encara no he protagonitzat cap en 47 anys. Ja diuen que les persones amb un trastorn no són violentes, malgrat el que opina la societat...