Un breu relat sobre la meva experiència en la salut mental

Tinc 26 anys i sóc d'un poble de les Garrigues. Les Borges Blanques.

Fins a on sóc capaç de recordar sempre m'he sentit incòmode i estrany als diferents entorns en els que he estat. Des de l'escola fins a algunes de les feines que he tingut. Jo, en aquell moment, ho associava a la meva timidesa o caràcter. Em vaig resignar a acceptar que era d'aquella manera.

Més endavant, però, a mesura que m'anava fent gran, la situació només empitjorava. La incomoditat en fer coses quotidianes i habituals amb les altres persones se’m feia insuportable i vaig començar a evitar tota mena de situacions socials per esquivar aquest malestar. Gradualment em vaig anar aïllant de tot i tothom, em vaig fer esquerp, fàcilment irritable i irascible per qualsevol inconvenient amb el que ensopegués. No cal dir que el fet de tancar-me en mi mateix només va agreujar més la situació. La opinió que tinc de mi mateix sempre ha sigut molt negativa i encara tinc la tendència de voler creure que puc saber el que pensen les altres persones de mi.

D'aquesta forma bastant precària i lamentable vaig estar diversos anys a partir de la meva adolescència. Ho qualifico d'aquesta forma perquè no era capaç de gaudir de res del que feia, sempre estava patint per la opinió dels altres en comptes de centrar-me en mi mateix i passar-ho bé amb el que feia. Sobra dir que em vaig acabar convertint en algú molt amargat i acomplexat.

Tot i això, va arribar un despertar en certa forma. Ja fa aproximadament 4 anys que, d'una forma bastant radical, vaig ser conscient de que tenia que buscar ajuda d'alguna manera. En aquell moment estudiava un grau de formació professional que no m'agradava en absolut. El vaig començar per intentar mantenir una farsa de vida que ja no s'aguantava per enlloc. Tant per la família com pel poc entorn social que em quedava, era una forma d'aparentar que no passava res i que estava tot sota control. Ben lluny d'això, tota la meva activitat vital va esdevenir totalment disfuncional i evasiva. Qualsevol comentari o suggeriment el sentia com un atac intolerable cap a la meva persona i estava constantment trist i a la defensiva. Els atacs d'ansietat es van fer quelcom freqüent i sovint tenia que deixar el que estava fent i anar-me’n a un lloc tranquil per a recuperar-me. Fins que un dia vaig aconseguir per fi anar al CAP de la meva localitat i demanar hora amb la psicòloga i el psiquiatra. Vaig entendre que tenia una ansietat considerable i depressió. Algunes llums del meu cap es van encendre per fi, indicant que ja feia temps que tenia aquella sospita i que hauria d'haver buscat ajuda feia molt temps. Però evidentment les coses, amb perspectiva, sempre es veuen diferents.

Vaig començar el tractament mèdic i la teràpia i vaig notar bastanta millora dels símptomes més evidents de l'ansietat. Vaig tenir sort amb els meus professionals ja que em van ajudar en tot i em van entendre molt bé. Tot i això, no n'hi havia prou encara. Vaig demanar informació sobre algun recurs per a obligar-me a sortir més de casa ja que era i encara és de les dificultats més grans que tinc. També per a socialitzar més i no estancar-me. Va ser així que vaig conèixer el Club Social Compàs. A partir del moment en què vaig començar al Club tot va donar un gir absolut. Em vaig sentir acollit i rebent comprensió des del primer dia, cosa que va fer que la meva autoestima es recuperés una mica. Les coses que eren incomprensibles o doloroses pel meu entorn familiar o de coneguts les podia parlar i encarar sense cap por en un ambient segur. Vaig trobar uns companys genials i unes professionals al club immillorables, que em va tornar l'esperança finalment. Amb les recaigudes de rigor, evidentment, però tot ja amb una altra actitud!

El Club Social em va parlar d'Obertament i el seu projecte. Què millor per afrontar el propi problema i ajudar a altre gent en la mateixa situació. Vaig aprendre a ser conscient dels perjudicis que encara regnen en bona part de la societat i que en afecten a tots malauradament. Ho vaig aprendre a causa de gent de la meva família i entorn, sovint amb incomprensió o senzilla indiferència. I això em va fer donar el pas d'entrar dins el projecte.

Perquè el que compta és no rendir-se i donar la cara malgrat el que passi o el que tinguem por que pensin de nosaltres. Adonar-nos que el que realment importa és la nostra actitud davant la vida i no la que terceres persones en vulguin imposar. Ser un mateix, aprendre a dir no, no doblegar-se i no deixar-se etiquetar per ningú. I en ultima instància i el més difícil de tot el procés, no etiquetar-nos a nosaltres mateixos i evitar l'estigma. La meva lluita continua avui en dia i en gran part gràcies a l'ajuda de la gent d'Obertament, que van ser un far en un mar d’ombres per a mi. En la feina i en l'àmbit personal, volent dur una vida el més normal possible. Amb la vella coneguda de l'ansietat sent una companya pesada i opressiva però, tot i així, tirant endavant en la mesura del possible.

I això és només un període que considero inicial en la meva vida. Queda tant per enterrar i tant per començar!