Pel que sembla, hi ha qui opina que les persones amb malalties mentals no podem conduir; ras i curt.
Llegir aquesta notícia al diari em va esperonar per adreçar una carta al director de la publicació en qüestió. Després de la carta va venir una entrevista telefònica i una foto a la tercera pàgina de l'edició de l'endemà. No puc dir si va ser un acte de valentia però si sé que en la meva vivència de la malaltia va marcar un punt d'inflexió. D'ençà no he tornat a sentir la imperiosa necessitat d'amagar la meva malaltia mental davant de tothom; aquest alliberament m'ha facilitat molt afrontar aquesta faceta de la meva vida amb normalitat.
Amb l'ajut de la medicació i la psicoteràpia puc treballar, puc gaudir del lleure, puc sentir carinyo per les persones que m'estimo i que m'estimen...; això em dóna força per empendre un camí de lluita i de reivindicació de que una malatia mental no és un obstacle insalvable per afrontar satisfactòriament els reptes personals, socials i laborals.
Vèncer aquell dia la por a explicar que jo podia i puc conduir m'ha fet créixer les ales i obrir-les per descobrir que l'estigma és menys fort que la voluntat ferma de reeixir. Sé que la por no m'ha abandonat per sempre però en la meva memòria hi ha un racó que em recorda que la puc superar.
Òscar García Milagros
Vols seguir llegint sobre Microdiscriminacions? Minimització - Simptomatització - Condescendència - Supòsit de menor intel·ligència Supòsit d'incompetència - Perillositat i imprevisibilitat - 'Por al contagi' - Vergonya Vols escriure la teva experiència en primera persona? Aquí t'expliquem com fer-ho |
Carregant, un moment, si us plau