Caiguda, recuperació, caiguda...

Tot va començar farà 12 anys, al principi es podia dir que les causes eren per factors externs: mal estudiant, molt tímid amb les noies, problemes a casa, etc. Em vaig acabar enfonsant en una depressió, em costava una barbaritat aixecar-me del llit i fer qualsevol petita cosa quotidiana, tenia pensaments obsessius i que em feien mal a mi mateix. No podia més hi vaig demanar ajuda, la medicació em va ajudar però tenir amics i família i el meu propi esforç també. Actualment tinc recaigudes fortes un cop l’any, pràcticament sempre a la mateixa època de l’any, sense cap motiu extern, pràcticament de sobte em torno a llevar sense forces amb una tristor immensa i ja sé que ha tornat. Diuen que pot ser l’herència familiar, ja que altres familiars propers han patit depressions i altres transtorns mentals, però el cert és que no se sap del tot, espero que s’avanci en trobar mètodes i medecines que combatin millor la depressió i tots els trastorns mentals.

Em vaig treure una carrera, sempre he treballat, tinc amics i família que m’estima. Però tot i això no evito recaure, potser sinó begués res (tot i beure poc) o si fes més esport aguantaria més temps. Però el cas és que la depressió sempre està i estarà apunt de sortir en qualsevol moment en què les meves “defenses” es trobin més baixes. Sóc molt alegre i bromista i això fa que la gent no pensi que tinc un trastorn mental. La gent es pensa que tots els que patim depressions estem sempre plorant, tenim un caràcter negatiu envers la vida, i no és necessàriament així, quan estic bé sóc alegre, sóc jo. Quan estic malament sóc una altra persona, la depressió canvia la percepció de tot, ho pinta tot de color gris. Dissimulo la tristessa força bé, ja que haig de seguir treballant i no vull perdre les meves amistats, però el dolor va per dins i és molt intens, sobretot les primeres setmanes que retorna. És una lluita per vèncer “el monstre” que em domina, una lluita que dura normalment dos mesos, però que de vegades ha durat més. M’agradaria estar bé sempre perquè ho passo molt malament i em fa por que un dia no em pugui recuperar, sé que no estic sol, que hi ha molta més gent que pateix en silenci aquesta malaltia, és per això que els animo a que demanin ajuda a aquelles persones que estimen, que no els faci vergonya haver d’anar al psicòleg o psiquiatre, que és una malaltia que podem patir tots i amagant-la només fem més gran el problema.