El testimoni de la Maria

Em dic Maria, tinc 24 anys i ja fa 3 anys que convisc amb el trastorn de pànic. Quan he començat a escriure la història he hagut de revisar quant de temps feia que tot això va començar. He hagut de consultar-ho i tot. No m’ho podia creure! Només 3 anys i han semblat una eternitat. Realment ha estat una molt mala experiència. La pitjor que recordo fins el moment, sens dubte. Solia dir-li a la meva mare (que, pobre, ha hagut d’escoltar de tot per mi): “estic farta d’estar tot el dia pendent de rebre aquells amargs minuts en els que el meu cap em fa creure que estic caminant cap a la mort. Quasi preferiria que en algun d’aquests atacs, finalment hi arribés a la mort!”. La meva mare tot i aquestes amargues reflexions sempre ha estat allà en tot moment i ha estat la figura més important en tots aquest temps. M’ha acompanyat en les meves exposicions quan tractava l’agorafòbia i havia d’anar sortint de casa mica en mica. Ha estat amb mi quan han arribat les recaigudes. Ha estat allà per tot, fins i tot per l’estigma, perquè per mi ha estat la personificació de l’estigma. M’explico.

Mai ha volgut que ho expliqués a la resta de la família, avis i tiets. Això implica mentides sobre el temps que no vaig anar als dinars familiars, sobre la durada de la meva estància a la universitat realitzant la carrera (de psicologia, per cert), i un munt de mentides més. També ha insistit, en cada ocasió que he tingut una entrevista de feina, en què si em preguntaven perquè vaig deixar la universitat durant un temps, que mai digués la veritat, que mai digués que vaig patir un trastorn d’ansietat amb agorafòbia que no em permetia sortir de casa. Ella m’estima tal i com soc però la corroeix la por a què els altres no em valorin igual al saber que pateixo un trastorn d’ansietat. I la veritat és que per desgràcia, avui en dia, aquesta por de la meva mare no és irreal i entenc perfectament que intenti protegir-me dels seus efectes. L’estigma existeix i ens fa sentir avergonyits de nosaltres mateixos a tots aquells que patim algun trastorn. I després de tot, després de tot el que he lluitat per sortir endavant, per superar les meves pors, per superar l’agorafòbia, per començar gairebé des de cero, puc entendre la por que pateix la meva mare quan pensa en què puc ser rebutjada per una altra persona només pel meu diagnòstic. Perquè darrere d’un diagnòstic hi ha una lluita immensa, hi ha esforç diari, llàgrimes, pors, somnis abandonats, familiars que tot hi que no han patit el trastorn han patit les conseqüències, hi ha massa coses com per ser reduïdes a un nom, a un “trastorn d’ansietat” a un “estàs penjat” a un “ets un boig”, “no ets normal”.

Avui escric la meva història en nom de tots els valents que lluiten dia a dia per adaptar-se a un trastorn mental. Perquè ja és prou dur el camí a la millora o la recuperació com per haver d’afegir la vergonya. Vergonya a un estat natural. Vergonya d’una cosa que no hem escollit. Tant de bo amb el temps, en comptes d’amagar-nos del nostre diagnòstic, puguem exposar-lo perquè per ell sol cridi als quatre vents “he passat per tot això i segueixo aquí i segueixo endavant”. Jo, Maria Prats Pidemunt, avui en dia estic ORGULLOSA d’haver estat diagnosticada de Trastorn de Pànic i d’haver lluitat dia rere dia durant tres anys (per ara) per estar on estic ara. Perquè després de mil teràpies, visites amb el psiquiatre, pastilles i més pastilles, he passat de no poder sortir de casa a viure a l'estranger, perquè he pogut acabar la carrera tot i les dificultats que m’ha suposat, perquè no m'he rendit, perquè tinc gent meravellosa que després de tot segueix al meu costat. Així que si us plau, no ens rendim i no deixem que l’estigma converteixi el nostre esforç en una debilitat. Gràcies per llegir-me i ànims! : )

Maria Prats Pidemunt