Revelar-ho i altres experiències

Sobre revelar-ho...

Als 11 anys vaig conèixer a la que seria la meva millor amiga. Compartíem el gust per la cultura japonesa. Era tot fantàstic. Als 14 anys ens vam separar, ja que ella va repetir curs per 3r cop i no podia estar a la meva escola. El cas és que em vaig alegrar moltíssim quan la vaig veure per Facebook fa un parell de mesos. Vam estar parlant durant tota la tarda. Ella estava estudiant per a entrar a la carrera d'Infermeria a la UAB. Era una carrera perfecta per a ella, ja que es preocupava molt pels altres i tenia com a vocació el fet d'ajudar a les altres persones. Per aquest motiu, l'últim cop que ens vam veure, li vaig parlar dels meus trastorns mentals de manera oberta i sense cap por de ser rebutjada, ja que no em fa vergonya explicar el patiment que he tingut que passar per arribar on sóc ara.

El que em va dir, al escoltar el que li estava dient, em va sobtar molt. Entenc que la seva intenció va ser la d'ajudar-me, ja que estaria preocupada pels meus trastorns. Però el fet de deixar-me de banda pel fet de no voler anar al psiquiatre a curar-me per sempre sense l'ajuda de medicaments em va decebre molt. Personalment crec que la medicació és la que em fa viure més bé i tranquila, i cap persona hauria de ser rebutjada per "sortir de l'armari" ja que la persona no canvia, només s'obre.

Leyre

Jo he tingut tant bones experiències com dolentes, recordo una en la que vaig explicar el meu trastorn a una companya de feina i em va sorprendre per què em va dir que la seva germana també tenia problemes de salut mental. Aquí vaig pensar que no érem els únics, que hi ha molta gent amb problemes i que com més ho diguem més fàcil serà trencar amb la discriminació.

Anònim

L'experiència de la Marta en relació amb la salut mental

Abans de què acabi l'any 2016, vull agraïr a Obertament el fet d'explicar la meva història de vida cap a finals del mes d'octubre, davant d'un grup de companys, que com jo patim algún tipus de trastorn mental. Remoure emocions no és gens fàcil per l'ésser humà, però et permet créixer com a persona fent front a un conjunt de prejudicis que ens descriminen en aquesta societat.

He de ser franca, durant força anys jo mateixa vaig estigmatitzar a ma mare, que pateix un trastorn mental semblant al meu. No la comprenia, sentia vergonya d'ella, fins i tot sentia ràbia perquè quan més la vaig necessitar no va estar al meu cantó. Reconec que aquest és un sentiment egoista i fruit del desconeixement del trastorn. Just en el moment en què vaig ser diagnosticada, un vel va caure'm dels ulls. Per primer cop veia a la meva mare amb un color d'ulleres diferent. La meva realitat s'ha eixamplat.

Actualment, lluito contra l'autoestigmatització, producte de les meves pors, lluito per tenir dret a SER amb les meves peculiaritats, lluito per tenir dret a establir relacions armonioses i afectives.
El meu objectiu per aquest proper any 2017, potser és adelantar-me, però m'agradaria deixar els ingressos patits enrere i estabilitzar la meva SALUT MENTAL.
BON NADAL I FELIÇ ANY NOU 2017!?

Marta