Doble discriminació: el testimoni de la Isabel

Molts cops fem les coses sense pensar. No analitzem el perquè. Ens deixem portar pel que creiem que està ben vist a la societat. Millor dit, és molt dur no anar amb la tendència majoritària.

Vaig decidir ser mare soltera mitjançant la reproducció assistida.

-“No anem bé”, es van alçar algunes veus. “Perquè no et busques una parella, si ets guapa, simpàtica i tens feina?” . O bé, “A un laboratori? Però si qualsevol noi estaria encantat d’anar-se’n al llit amb tu”.

Si, si, d’aquestes i pitjors vaig haver de sentir durant el tres anys que va durar el procés de reproducció assistida. He preguntat jo algun cop als meus coneguts quants cops anaven al llit amb la seva parella quan volien tenir un fill? Qüestionava si eren més o menys intel·ligents els seus futurs progenitors? La resposta és no. No se m’acut.

Les persones coneixedores del meu trastorn mental van remar a favor del fet de voler viure sola la maternitat. Però sempre hi van haver les que es creien en el dret d’aconsellar. “Vols dir que no és egoïsta tenir un fill i passar-li la teva enfermetat?”, “No t’estàs complicant la vida amb tot el que tu tens?”.

La naturalitat amb la que es fan aquests comentaris és el que més dol. Que es vegin en el dret d’opinar sobre la meva vida, sense demana’ls-hi, és el que més em crispa. Però no us enganyo: em crispa ara, que sóc més forta, que ho veig amb perspectiva. En aquell moment va anar d’una opinió que jo no aconseguís el que sóc ara: mare.

Llegeix els testimonis complets de les activistes que han escrit sobre aquesta doble opressió: