Ombres en retrocés

En Miquel era un noi tan normal com qualsevol, amb les rareses típiques de la seva edat, en plena adolescència. Bastant sociable, la seva vida va canviar de sobte amb l'aparició d'un trastorn mental. Al marge d'alguna brometa a l'institut, el seu entorn va ser amistós i comprensiu. Li havien dit que no podia jutjar-se, calia ser pacient. Els avenços eren petits. Amagat com si fos un bitxo raro, insegur. El fet que hi hagués referents històrics que havien patit el mateix no l'acabava de fer el pes. Atrapat un cap de setmana rere l'altre a la seva habitació, va decidir treure partit a les seves aficions: les pel·lícules i sèries d'acció, l'esport, algun cantant original i en cap moment esclau de les modes...

Aleshores, en Miquel va omplir les parets que el rodejaven amb pòsters i mapes on anotaria el nom o la fotografia d'alguna persona pública i tan agosarada com per confessar a tothom una problemàtica de salut mental. Eren famosos, amb un munt d'admiradors. Ben plantats però sotmesos a un món dominat per una forta competència. Era una valentia admirable la que demostraven, ja que podrien simular una fortalesa interior, gaudir d'èxits repetits. Tot i així, no s'espantaven i  afirmaven ser com qualsevol, subjectes a problemes de tot tipus.

En Miquel va concloure que el món anglosaxó sí que era "different, different". Londres, Nova York, Los Angeles. No eren delinqüents aquells a qui anava fent un seguiment. Futbolistes, gent de l'espectacle, músics que no paraven de fer gires mundials. Algun cop havia sentit allò de la fredor de certs països nòrdics, com mantenien la intimitat lluny dels veïns. I en contrast, els països càlids eren de xerrar i d'explicar coses de familiars i amics amb naturalitat. Estereotips?

Després d'un mes d'estudi, el propi país era com un desert, amb molts pocs rostres famosos sense complexes. Va fer la broma que es tractava de famosos "en vies d'extinció". I tan poquets eren que, així, hi hauria menys probabilitats que algú sortís a donar la cara. En contrast, feia segles, els déus i semidéus exhibien els seus poders, així com també unes quantes febleses als simples mortals. 

Els riscos eren palpables. En la majoria dels casos, en quant als més coneguts estava prohibit deixar veure debilitats. Podies passar a ser un marginat, perdre feina i prestigi, allò aconseguit en lluita amb milers d'aspirants a un seient a l'Olimp. 

Per sort, al desert va començar a caure una pluja fina. Van començar a parlar obertament esportistes de nivell mundial, fins i tot un Iniesta que havia entrat de cap a la història dels Mundials de futbol, i no va voler fer-ho sense un amic al cor que s'havia quedat al camí sense una explicació lògica. Edurne Pasaban exemplificava millor que ningú les pujades i baixades de l'existència. El Miquel, amb prou feines havia vist un cop la Núria Espert, però els seus pares i avis donaven fe d'una carrera llarguíssima de sales de teatre plenes. No eren éssers excepcionals, la depressió els havia donat la murga, s'havia enganxat com un virus. Decidida a envair una persona per condemnar-la a una època de tristor i solitud.

Davant aquests testimonis, en Miquel va agafar forces i va anar deixant casa seva més i més temps cada setmana. Una notícia meravellosa li va facilitar l'esforç. Havia conegut diverses associacions de persones anònimes amb experiències en l'àmbit de la salut mental. Havien superat enormes dificultats i ja tenia ganes de conversar amb alguns d'ells. Som-hi. Devien col·laborar uns i altres per batre les ombres que a vegades volen estendre's pel territori.