Àngels o carcellers?

El sistema sanitari és un actor clau per ajudar a eradicar l’estigma. Hi arriben les persones que cerquen un tractament, respostes o, simplement, ajuda. Però no sempre reben el que esperen, i les dades indiquen que la realitat es pot millorar: el 26,1% de les persones amb trastorn mental a Catalunya ha estat discriminat en un centre hospitalari en alguna ocasió pel fet de tenir un trastorn mental, el 24,9% als centres d’atenció primària, i el 40,6%, en almenys en una ocasió en un servei de la Xarxa de Salut Mental. Per això, els testimonis, positius i negatius, són importantíssims per visibilitzar aquesta situació. Aquí, en Walter ens explica la seva experiència, en aquest cas, positiva:

"Si ara puc escriure aquestes paraules és perquè em vaig trobar amb bondat, savoir faire, a la sanitat pública.

Fa tretze anys vaig estar molt, molt greu. Uns quants mesos a aguts, i d’altres a subaguts.

Al 2004, les primeres jornades, lligat i sedat, per necessitat imperiosa, no sé si era molt permés però les pitades de “Ducados” que em donava la infermera em semblava que m’aparegués un àngel…

Durant les setmanes a “aguts”, la implicació i experiència d’ells i l’intuïció afegida d’elles, la intel·ligència de la infermeria psiquiàtrica, van permetre que renaixés de les cendres. Jo no sabia qui era. No sabia afaitar-me, no entenia la televisió ni el diari i intentava entendre els companys, malalts també. Complicat. Aquí vull destacar amb qui també vaig viure els deliris, els/les professionals. El tractament, les seves bromes, els petits reptes en els premis, la quotidianitat en el respecte van fer que em recuperés i pogués passar a 'subaguts'.

Cada psicòleg, cada metge, cada netejador, cada auxiliar, cada infermera o terapeuta en el que fos, era un pont d’intel·ligència cap a la llibertat. T’ajudaven a sortir del túnel. Algunes t’enamoraven. Tots es feien d’admirar per la seva salut i valentia. Gràcies..."

Walter.