El meu testimoni

Tinc 21 anys i sóc, d’entre moltes altres coses, estudiant d’Infermeria. Avui tinc la necessitat d’explicar quina és la meva experiència en quant als judicis i etiquetes que persones m’han posat per patir una malaltia mental. Primer, explicaré breument la meva història, per posar-vos en context.

Als 12 anys vaig començar a patir atacs d’ansietat i a tenir comportaments malaltissos davant l’alimentació. Vaig començar a restringir aliments més greixosos, feia exercici físic desmesurat i de tant en tant, feia afartaments i després vomitava. No em sentia bé amb el meu cos i sentia la necessitat de controlar almenys un aspecte de la meva vida. Jo ho tenia completament normalitzat, pensava que aquest comportament entrava dins la normalitat entre les adolescents encara que m’amagava de certes conductes que pensava que les persones del meu voltant no podrien entendre. Recordo que al cap d’un any o dos, ho vaig explicar a una persona. Aquesta no es va alarmar ja que físicament no se’m veia malament, segons ella estava guapa i era “normal” estar preocupada pel pes. Així que jo vaig continuar amb les meves obsessions, més tranquil·la després que algú ho normalitzés i no ho veiés com a comportament que començava a ser patològic.

Després de diversos atacs d’ansietat per voler mostrar sempre la meva part més divertida, amable, sexy i heroica els meus pares em van portar a diferents psicòlegs. Segons aquests, era un cas típic: una adolescent que té problemes emocionals i que, per culpa d’això, de tant en tant es purga i s’obsessiona per la seva imatge corporal. La veritat és que estava bé de pes, i feia veure molt clarament que me’n podia sortir sola, jo també minimitzava el meu sofriment, pensava que tothom el tenia.

Però el patiment anava a més, i les conductes estranyes davant del menjar i en les meves relacions socials eren cada cop més evidents. Vam optar per anar a un psiquiatra i després d’algun còctel de medicació psiquiàtrica vaig tocar fons. No tenia ganes de viure i vàries vegades vaig intentar acabar amb el meu patiment, sense ànims d’acabar amb la meva vida, però sí d’acabar amb allò que m’estava destruint per dins. Ningú sabia què era, un cas estrany, una nena mimada que arribada a l’edat adulta no sap com gestionar les seves pors i inseguretats.

Finalment, l’any passat vaig veure clarament que havia de buscar ajuda, potser una mica més específica. Sabia que el meu problema tenia a veure amb l’alimentació, però també que anava molt més enllà d’això. Així que em van diagnosticar d’un Trastorn de Conducta Alimentària i un Trastorn de Personalitat. Vaig fer un any de tractament i vaig haver de deixar els estudis. Persones del meu voltant pensaven que n’havia fet un gra massa, estava més o menys bé de pes, èpoques una mica baixa, èpoques més ben dissimulat però en definitiva, s’acceptava com a “normal", almenys a simple vista.

Sentia constantment que m’havia de justificar pel fet de tenir un problema de salut mental i voler-me tractar, deixar la universitat sent tan bona estudiant com era, podia ser una autèntica bogeria per la societat en general. Al principi del tractament, vàries vegades m’havia d’auto convèncer dient-me a mi mateixa que valia la pena, que estava lluitant per una vida sense tant patiment, que no només havien de realitzar un tractament aquelles persones que estaven en baix pes, que el sofriment espiritual també és un risc per la vida i s’ha de tractar. Gràcies al suport de la meva família no ho vaig deixar.

Actualment continuo estant en un tractament, encara que amb menys intensitat que fa uns mesos, i considero que tinc molta més pau interior, encara que de vegades encara em costa conviure amb alguns dels meus pensaments que han estat reforçats intensament durant anys per mi mateixa. Compartir-ho considero que és essencial per a la meva tranquil·litat. Però no ho puc compartir si em sento jutjada, o si sento que les persones del meu voltant minimitzen el meu patiment.

És per això que faig una crida a les persones que estigmatitzen sense cap mena de coneixement, a les persones que pateixen anorèxia, bulímia o trastorns per afartament. Moltes vegades són trastorns que no es poden veure a simple vista, que el patiment hi és, i només coneixen el seu dolor i poder d’autodestrucció les persones que el viuen en primera persona.

Anònim