Equidistant

En el meu cas, les paraules més memorables que vaig sentir als inicis, van ser: "anima’t, vés al cine i sortint això se’t passa". No puc descriure el que sent un per dins, quan li repeteixen aquests mantres equidistants. Com si tot és reduís a una qüestió de voluntat, i d'eleccions equivocades que em pres. Culpabilitzant al malalt de la seva pròpia situació. Per sort, actualment quan ho recordo, em fa morir de riure. Indubtablement, quan estem en el moment inicial de la presa de consciència de la nostra problemàtica de salut, no és tant fàcil agafar-se lleugerament aquesta mena de comentaris. Especialment quan provenen d’un cercle tant íntim com la família. Un mateix, però, amb el temps va comprenent que només es tracta de la falta d’informació adequada sobre aquesta temàtica i no pas de cap mena d’intenció negativa. Crec honestament que les persones dels nostres cercles que cauen en aquestes actituds no són conscients del malestar que ens generen als afectats, és simplement la ignorància socialment acceptada per tractar tabús.

Avui en dia, per altres motius per tots coneguts, es troba bastant de moda el terme equidistant. En la meva opinió és una paraula que defineix molt bé bona part de les actituds que sovint és destinen a la nostra problemàtica de salut. Com en l’exemple personal que he citat anteriorment, és una manca d’interès i implicació sinceres, tractant el problema des de la distància i sense voler aprofundir-hi. Sense entrar en el rebuig més radical i clarament estigmatitzador, es minimitza el problema i, passant-hi per sobre, s’evita parlar de forma oberta de les causes i les possibles solucions. En la meva opinió, gairebé és preferible el rebuig directe, ja que és tan irracional i absurd, que és més fàcil de combatre. Segurament, el fet que ens marquin les distàncies, sense voler comprendre més sobre el que realment ens passa, és moltíssim més complex i difícil de combatre. És la renuncia a voler participar activament en la nostra recuperació, una qüestió dolorosa ja que penso que l’acompanyament més estret de les persones que ens importen, és el millor complement per a la nostra cura o millora del benestar emocional.

Sovint als malalts se’ns retreu la nostra falta d’energia i voluntat, per sortir del pou negre en el qual ens trobem. Sóc conscient de les meves pròpies limitacions, i que sovint potser no faig el suficient esforç personal per superar les barreres que em fico a mi mateix. Acceptant aquesta part de responsabilitat pròpia, que tots podem fer, cal també que aquelles persones que ens envolten i que realment és preocupen per nosaltres comprenguin que és pot ajudar sense jutjar, que a vegades, si no és te res constructiu per aportar el millor és el silenci. Que no és tracta d’animar o desanimar sinó de fer-nos sentir acompanyats, que no estem sols ni ens els moments de les pitjors davallades. I que consti que em faig a la idea, de lo dur que pot resultar pels que ens estimen afrontar el nostre caràcter, canvis d’humor, inestabilitat, etc. Malgrat tot, en la seva companyia i fins i tot quan no els ho demostrem, tenim la nostra millor arma de superació. Voldria donar les gràcies a tots aquests companys constants.

Ferran de Monteys