Ansietat i estigma

Era un nen nerviós, i als 7 o 8 anys vaig començar a quequejar; aquest quequeig no ha desaparegut mai del tot però comprendre'n els motius m'ha ajudat a reduïr-lo molt. Però aquesta no és la raó per la qual escric; la raó per fer-ho és donar a conèixer la meva vivència del rebuig que he patit. El rebuig social no em va portar mai a qüestionar-me a mi mateix però sí he patit molts cops el menysteniment per part dels altres. El meu quequeig, fruit de l'ansietat, ha servit per a que els companys de feina es riguessin de mi, per a que em suspenguessin en oposicions, per a que a l'hora de parlar per telèfon la gent s'espantés o per a que em pengessin el telèfon sense poder iniciar una conversa.

Als 44 anys passo un moment en el qual el quequeig pràcticament ha desaparegut; sobretot perquè he guanyat en seguretat en mi mateix. Només en alguna discussió molt acalorada quequejo però això és molt poc comparat amb el que he viscut en el passat. A mi m'ha ajudat a anar superant l'estigma pensar que és més important allò que dic que el problema del quequeig; tot i que hi ha hagut moments molt durs. En l'actualitat estic provant una manera de no quequejar si em poso nerviós: intento fer algun moviment imperceptible pel meu interlocutor i alliberar així l'angoixa que em fa quequejar. Vaig provant-ho. Vull acabar aquest testimoni animant als qui pateixen l'estigma que jo he passat; penseu que la vostra fortalessa és la debilitat de qui us estigmatitza.

Òscar