El que cal dir

Tinc un trastorn esquizoafectiu depressiu amb brots psicòtics des dels 13 anys. Ara en tinc 28 i només fa uns mesos que sé que tot el que m'ha estat passant té aquest nom. He anat a tres psiquiatres i una psicòloga al llarg de tot aquest temps. Puc dir que tots m'han ajudat en major o menor mesura. Els estic agraïda a tots i totes, encara que fa unes poques setmanes que estic realment bé per primer cop.

La meva psiquiatra actual -mirant fotografies meves i llegint escrits que daten d'aquella època en la qual tan sols era una nena- es pregunta constantment com he arribat viva a la seva consulta. El meu primer intent de suïcidi va ser als 13 anys. Afortunadament, les idees i els temeraris impulsos suïcides han minvat dansà m'han trobat una medicació adequada.

Com va ser la meva adolescència? Plena d'horror a causa de desinformació. Els meus pares van confondre una malaltia mental amb una adolescència mal portada. Veien que no volia sortir de casa, que no quedava amb amics, que canviava d'humor amb molta facilitat, que tenia atacs d'ansietat sovint, que els hi explicava coses estranyes (al·lucinacions), que tenia l'autoestima baixa, que sempre estava seria i mai reia, que parlava negativament, que sempre estava «depre»... I als 17 anys em van portar a una psicòloga per tractar el tema de l'autoestima baixa.

Recordo perfectament el primer brot psicòtic. Tot el que m'envoltava em feia sospitar que jo era invisible. Al principi no m'ho creia, havien de ser imaginacions meves. Un dia, tot va encaixar en el meu cap. Tot tenia sentit. I al final estava 100% convençuda que era una persona invisible. No hi havia cap dubte. Això em va comportar un patiment inimaginable. Tan m'ho creia, que quan em vaig voler suïcidar per acabar amb aquella separació entre el que la gent no veia i el que jo sí que veia, vaig pensar que no valia la pena, que mai trobarien el meu cos, ni la sang, ni res, perquè senzillament jo no existia. Estava destinada a patir eternament. Encara no havia complit els 14 anys.

Estic segura que mai hauria arribat viva a la consulta de la meva última psiquiatra de no ser per la meva millor amiga durant l'adolescència, la Sara. Ella tampoc sabia el que em passava, com ningú. I jo no em sabia explicar bé perquè no entenia res. Al cap i a la fi, jo tampoc tenia informació. Qui hauria pogut? Però ella va ser la única que em feia sentir i recordar que no era invisible. M'escoltava amb atenció, sense jutjar, una vegada i una altra. Sempre atenta, sempre pacient, molt pacient, sempre amb ànims per donar-me i fer-me sentir una mica millor dins de tant espant i sofriment. Ara que sóc conscient de tot, penso que mai li podré agrair suficient haver estat al meu costat en aquells moments tan difícils i solitaris per mi. Era la única que aportava escalfor i somriures a un interior fred, destrossat i deprimit. Jo no era una adolescent amb una adolescència mal portada. Jo era una adolescent amb una malaltia mental.

Avui formo part del Club Social La Muralla de Tarragona. Amb el seu grup d'experiència pròpia anem als instituts a explicar als adolescents i als seus professors tot el que a mi no em van explicar. Ni a ni, ni als meus pares, ni als meus professors. És una feina valenta, voluntària i absolutament interessada. Hi ha coses que s'han de dir, hi ha coses que s'han de saber. A tots nosaltres ens interessa salvar vides.

Marina