Els trastorns mentals no són adjectius

“Ahir la meva mare em va cridar, és tan bipolar”; “Una mica més i em dones un atac d’ansietat”; “Sembles anorèxic”: “Ahir estava súper deprimida”...

Has escoltat mai això? Estic segura que sí i podria donar molts més exemples. Els trastorns mentals són usats moltes vegades com adjectius, quan en realitat no ho són. Entenc les intencions de qui ho pronuncia (no ofenent a propòsit) però han de ser conscients que aquestes paraules ens poden fer molt mal.

Primer de tot, ens fan sentir com si el nostre diagnòstic no fos vàlid. La veritat és que els nostres trastorns no són una emoció que desapareixerà en breu, sinó que ens acompanyarà durant gran part de la nostra vida. 

Per exemple, la tristesa no és el mateix que la depressió. En el primer cas, és una emoció causada per una cosa en concret i no durarà molt. En canvi, la depressió és un problema mental greu que potser no té cap causa i que estarà amb nosaltres durant molt temps.

Freqüentment s’usen per provocar o molestar als altres mentre estigmatitzen aquelles persones que estan afectades per un trastorn. Moltes vegades són usats per riure-se’n d’algú o per dir que el seu comportament no és normal. Això només emfatitza la idea de que les persones que tenim aquests tipus de trastorns som “anormals” o “rares”, fent-nos sentir inferiors als altres i agreujant l’estigma.

És molt important ser sensible i vigilar quines paraules usem, els trastorns mentals són diagnòstics reals, no un adjectiu que pots dir sense tenir en compte les conseqüències.

Tenir canvis d’humor no significa que tens trastorn bipolar; estar trist no vol dir que tens depressió; que t’agradi tenir les coses ben organitzades no vol dir que tinguis TOC, etc.

Només usant aquestes paraules en el context adequat (quan parlem de trastorns mentals) ajuda a eradicar l’estigma i fa que els altres estiguin millor informats de que són problemes greus.

Aida