Batalletes d’activista

Ja són quatre anys els que porto com a activista i continuo gaudint de les activitats de sensibilització, de la mateixa manera que no em canso de jugar a futbol sala. És igual enfrontar-se a estudiants de l’ESO, estudiants universitaris, periodistes o professionals de la salut mental.

No és agradable llegir notícies estigmatitzants cada setmana, les trobo casualment o algú altre les localitza. A les xarxes, a vegades apareix la típica insensibilitat i comentari fora de to. Per altra banda, però, cada cop més gent s’anima a explicar els seus patiments i és més fàcil establir xarxes de solidaritat. Pel que fa a la meva situació, aquests quatre anys m’han portat alguns entrebancs. Fins a tres petites crisis m’han sacsejat, seguint un esquema semblant: SIN (son, internet, noies). No crec que la presència femenina hagi estat fonamental en cap cas però alguna influència han tingut en l’alegria o en la momentània desestabilització emocional. Els catorze anys que van passar entre el meu únic ingrés i la meva arribada a l’activisme van ser més tranquils, més plans. No semblava que la meva hipomania de l’any 2000 pogués tornar a repetir-se.

Ara treballo amb companys i companyes que tenen reconegut algun tipus de discapacitat i cadascú de nosaltres ens caracteritzem per alguna cosa bona i alguna no tanta... Com qualsevol altre company amb qui he coincidit a la meva vida laboral. Quan no jugo, ni treballo, ni mantinc una relació de parella, és l’activisme el que més em motiva a nivell social. Com ja fa temps que no parlo amb col·legues periodistes, són les xerrades d’Obertament, d’Activament o com activista sense cap entitat darrera meu les que més m’omplen. Gràcies a les xerrades a Treball Social (Mundet) i Medicina (UAB), els activistes ja no som els últims en parlar i podem conduir una activitat durant més d’una hora. Va ser una bona iniciativa deixar-nos lliures sense que els nostres nervis ens limitin a fer coses noves.

La feina autogestionada d’Activament ha possibilitat també que durant les quatre jornades del Dia de la Diversitat, el passat mes d’octubre a l’Espai Jove la Fontana, dotzenes d’alumnes ens escoltessin i no ens calgués un professional de la sanitat per reflexionar sobre la salut mental. Agraïm la introducció i els comentaris professionals del personal sanitari que intervenen, però ells mateixos veuen que ens defensem bé sols.

Precisament aquest públic menor d’edat, mig distret a vegades, és el que més et fortifica. Els estudiants universitaris agraeixen que dialoguem en primera persona. Han viscut prou per saber de patiments i pors, no només mitjançant lectures sinó al propi cos o en el seu entorn proper. Els jovenets, o com ells vulguin que se’ls anomeni, són ben madurs a la seva edat. Fa 30 anys, jo només pensava en psicòlegs com a orientadors en els estudis. I mai vaig recórrer a ells. Ells, amb els seus mòbils, les seves converses i experiències, assimilen el que expliquem i intueixen que el que escolten els hi ressonarà a la seva vida. Algú ja ha passat per un centre de salut mental, altres han viscut l’assetjament a l’escola, que no està a prop d’eradicar-se, però tots són projectes de persones que no han de sentir-se sols, com uns quants companys meus, que van deixar la infància a base de cops emocionals ben forts. Tan de bo les nostres batalletes per ells sí que suposin un abans i un després.

PD: Dedicat a Sergi F., molts cops el meu primer lector.