Ni histèriques, ni silenciades: Rosa

La depressió postpart va ser la meva primera gran crisi en salut mental.

El maig del 1993 vaig infantar la meva filla, una criatura preciosa i que juntament amb el nen de 3 anys ens omplia d’alegria a tota la família. El part havia anat bé i respecte a tot el període d’embaràs jo havia estat pletòrica d’energia, il·lusions i plans de futur. Definir la felicitat que ens envoltava em resultava impossible, gaudia de cada instant d’aquella doble maternitat.

Als dos mesos del part vaig començar a no poder dormir...

Jo estimava els meus fills, ells em necessitaven i a mi em resultava impossible dormir. Vaig perdre l'energia i no podia aturar l’espiral emocional que m’envoltava i em dominava per dins. El cansament, la tristesa, l’angoixa i la inseguretat es van instal·lar en mi.

Sentia un patiment interior i no em sentia bé enlloc: ni a casa, ni a casa dels meus pares, ni dels sogres. Tinc un tarannà que em costa molt demanar ajuda i això va alentir tot el procés de recuperació.

Sense dormir i sense gana, em costava comunicar-me amb certa coherència i jo era conscient d’això: és quan vaig començar a demanar ajuda a la parella per a que portéssim la meva filla al metge. Vam anar a urgències i el pediatra ens va tranquil·litzar dient-nos que la nena estava perfectament i, dirigint-se a la meva parella, li va dir que la que necessitava ajuda era la mare.

Des de urgències em van diagnosticar depressió postpart i em van derivar a la zona sanitària que em corresponia del Ripollès. Així va ser com vaig començar el tractament per la depressió postpart que consistia bàsicament en antidepressius per prescripció mèdica i la filosofia de “tranquil·litat i bons aliments” per part de l’entorn familiar.

Però... Com vaig entomar jo aquell diagnòstic si feia dos mesos que estava plena d’energia? Doncs amb una gran vergonya i un gran sentiment de culpa per sentir-me així. Com afrontes aquest patiment quan hi vius en un poble del Pirineu amb 150 habitants on tothom pregunta per tu i els nens? Doncs amagant-me de la gent i tancant-me a casa.

Per fortuna la paciència i ajuda de la parella i el suport de dones (tot i des de lluny) com la mare, dos germanes i la sogra van servir-me per afrontar la crisi amb una certa esperança en una futura recuperació. El motiu de tot el que em passava, segons molts dels metges que vam visitar, era producte d’hormones femenines revoltades.

En aquest context, vaig tenir alguna experiència desagradable d’actituds poc empàtiques per part d’algun especialista sanitari, ja que sentint-me vulnerable anímicament, a sobre vaig haver d’escoltar la crítica referida a la teva faceta de mare.
En una de les visites de control al pediatra de la meva filla vaig haver d’explicar-li que havia hagut de retirar-li el pit i passar al biberó perquè prenia medicació per la depressió. El pediatra em va fer el següent comentari irònic: ”...Aquestes mares que pateixen tant no són gaire eficients...” Jo estava present, però ell s’adreçava a la meva parella. Com si algú, a priori, m’hagués ensenyat en què consistia ser mare eficient. La meva culpa va augmentar i amb això, el patiment psicològic i tan poc eficient!

Em va quedar gravat a foc i lògicament vam acabar canviant de pediatra quan ens vam traslladar de població per motius laborals. Afortunadament, no sempre vaig trobar la mateixa falta d’empatia. Altres em van donar consells que em van ser molt útils per entomar el dia a dia amb paciència i esperança.

Finalment, us resumiria la meva depressió postpart dient que degut al tarannà força autoexigent que m’acompanyava vaig minimitzar els meus símptomes i de seguida vaig entomar la vida quotidiana i laboral sense estar massa protegida contra l’estrès i possibles recaigudes futures.

Els meus dos fills han crescut, en aquests vint-i-cinc anys, i els he acompanyat tant en els moments d’alegries i triomfs com en aquells en que necessitaven suport especial. Actualment s’obren camí desenvolupant la seva pròpia vida. Sóc una mare més que ha ajudat a créixer els seus fills.