La no experiència en l’àmbit sanitari públic

M’agradaria explicar-vos la meva experiència en l’àmbit sanitari públic, però no puc fer-ho. La realitat és que des del sistema públic se m’ha negat l’atenció mèdica a nivell psicològic i psiquiàtric.

Des de que era adolescent, que és quan vaig començar a necessitar ajuda psicològica, m’he tractat a nivell privat. El centre en el qual vaig iniciar el tractament fa uns anys ho era i tots els psicòlegs que he visitat al llarg de la meva vida també han estat en consulta privada.

Farà cosa d’un any vaig demanar-li a la meva doctora de capçalera que em derivés al servei de psicologia i psiquiatria públic ja que en aquell moment no em podia permetre econòmicament un psicòleg privat. Li vaig portar els informes dels professionals que m’havien atès fins llavors, s’ho va mirar i la seva proposta inicial va ser medicar-me amb el mateix que m’havien medicat anteriorment. Sí, una doctora de medicina general, sense experiència ni formació en psiquiatria em volia prescriure els mateixos fàrmacs que se m’havien receptat en plena crisis, no tenia cap sentit.

Vaig insistir per a que em veiés una professional especialitzada i em va explicar el procediment: ella feia la petició, en els propers dies em trucarien per tenir una primera entrevista amb una psicòloga per a que valorés el meu cas i finalment si tot anava bé se’m tractaria.

Van tardar casi un mes en trucar-me i donar-me hora amb la psicòloga, la visita me la van programar per al mes següent. És a dir, casi dos mesos més tard de la meva petició vaig aconseguir veure una psicòloga per a que valorés el meu cas. El dia de la visita li vaig portar els informes per a que els veiés i vam estar parlant del meu estat actual: com em sentia, com dormia, si tenia desregulacions emocionals, pensaments de suïcidi, etc.

Després de setmanes de silenci, vaig rebre una trucada de la psicòloga que em va veure i em diu que ho han estat valorant i que, tot i el meu diagnòstic, com que no estic en plena crisis ni he tingut mai cap intent de suïcidi i, a més, en el moment que em va veure jo no tenia aquests pensaments, doncs no em podien tractar.

La meva pregunta és: Per a que el sistema sanitari públic em tracti fa falta que intenti treure’m la vida?

Jo crec que el més sensat seria tractar a les persones que demanen assistència psicològica abans de que arribin en aquest punt. Que les tractés un professional degudament preparat, es faci un tractament adequat a la persona, que l’ús dels fàrmacs sigui coherent amb l’estat del pacient i que no hi hagi una sobremedicació per tapar el “problema”.

Anaïs