No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.
Sóc en Dani i sé el que és escoltar un diagnòstic d’un trastorn mental des dels 21 anys. Avui en tinc 42.
Davant aquesta davallada m'he decidit a escriure, que és la meva única salvació, davant la obnubilació a la que em veig abocat.
"I, no obstant, qui tenim el costum de confinar-nos tot sovint, trobem que ara, se'ns fa curt i tot..."
Aquests espectacles fan una autèntica apologia de la violència en l’àmbit psiquiàtric, sense cap mena de contemplació. Però ni tan sols la Fiscalia per delictes d’odi i discriminació s’immuta davant d’aquests estigmes....
Si no podem fer el bé, almenys no fem el mal. Aquí, es burla del principi de no maleficència, fent mal el col·lectiu de persones amb trastorn mental.
El cas de Vic ens remet a un acte de desordre públic, que algunes fonts i alguns mitjans han vincular a una suposada inestabilitat de la salut mental de la persona. Si aquests hagués estat el cas, hauríem d’intentar no atiar el foc, sinó ficar-nos a la pell de la persona.
El to que capto del redactat de la notícia és molt negatiu en general, sembla que la persona en qüestió sigui una persona perillosa, agressiva, conflictiva, etc. No s'entén que aquesta persona pugui actuar així degut a un problema de salut mental, sembla que la persona sigui algú menyspreable.
Si traiem aquestes petites relliscades, el programa tracta amb naturalitat el fet de tenir un trastorn mental i ser una persona creativa i fins i tot, per què no? Genial. Mentre s'entengui que la causa de la genialitat no és el trastorn mental en si, anem bé.
La Sra. Coixet, es mereix el Premi Razzie (contrari als Oscars, els Razzies premien les pitjors pel·lícules) per difondre l’estigma.
El seu testimoni els va commoure i la prova d’això és que quan va acabar, li van preguntar sobre molts aspectes de la seva vida. El periodista que sent la seva professió ha de ser curiós per complir amb el seu propòsit.
A 'Una ment prodigiosa', no veig el geni en Nash. I si Nash va ser un geni ho va ser malgrat el seu trastorn mental, no gràcies a ell.
"Jo sempre havia sentit parlar del tema de la depressió. No entenia res, de vegades no entenia per què hi havia persones que estaven de baixa tant de temps. I ara que ho he passat ho he entès més."
"Em fan pensar que mai podré treballar de fuster, i decideixo provar de tornar a la universitat per acabar una formació acadèmica per poder treballar després. Durant el curs següent intento mantenir la il·lusió i l'esforç, tot i sentir-me discriminat. Però la pressió se'm fa insuportable."
"Com jo tenia bons coneixements, em vaig presentar com a candidat al lloc de treball. Quan ho van saber les monitores del club social, em van preguntar si era una broma meva. Jo volia treballar, no estava de broma."
Carregant, un moment, si us plau