No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.
Deja de tratarme como aquella niña asustadiza y temblorosa que no paraba de vivir un ingreso tras otro ingreso.
No hay un solo día que no me arrepienta de aquel Ave que cogí en Sants para ir a Madrid, ni un solo día.
Sé que, si me haces falta, allí estarás, pero debes entender que tanta protección me ahoga, acaba por ponerme la soga al cuello.
Tan solo tenía un par o tres de amigos en clase, quizás fuera por ello que empezase ese tan odioso bullying que padecí durante los once hasta los catorce años.
En fin, solo la palabra lástima, ya causa estigma, tal y como yo lo veo.
Y conclusión final, mi enfermedad me ha dado muchas penas y alegrías, pero a día de hoy siempre digo lo mismo: si volviese a nacer querría ser la misma persona.
Per què escriure això? Perquè quan jo vaig decidir donar el pas d’explicar a tothom el meu problema de salut mental, allò que m’angoixava tant i tant, em vaig quedar tan a gust, i tan alliberada, com si em traguessin unes manilles dels canells.
"Jo sempre havia sentit parlar del tema de la depressió. No entenia res, de vegades no entenia per què hi havia persones que estaven de baixa tant de temps. I ara que ho he passat ho he entès més."
"Em fan pensar que mai podré treballar de fuster, i decideixo provar de tornar a la universitat per acabar una formació acadèmica per poder treballar després. Durant el curs següent intento mantenir la il·lusió i l'esforç, tot i sentir-me discriminat. Però la pressió se'm fa insuportable."
"Fui a un centro de salud mental, atravesando un episodio de depresión mayor. Me encontré un cartel con consejos de autoayuda que decía “Sé positivo”. Claro, como si encontrarse mal dependiera de uno mismo, ¿no?"
Carregant, un moment, si us plau