No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

“A les dones no se’ns permet equivocar-nos, estar malaltes o dir: fins aquí!”

Imatge - Header
Dilluns, 02 Març 2020 13:18

Un dia d’estiu a Andalusia, que per cert feia molta calor, l’Anabel Lorente va relatar, dibuixar i animar una experiència que li havia passat i que portava dies arrossegant. Un doctor, a la consulta, la va qüestionar a ella i als seus hàbits diaris pel simple fet de ser una dona jove. Així va néixer la primera de les True Story, un seguit de 12 historietes animades que expliquen experiències reals i que van portar a l’Anabel a guanyar infinitat de seguidors a les xarxes socials.

Quedem amb ella al bar del Convent de Sant Agustí, un lloc tranquil i bonic on poder mantenir una conversa pausada i informal. Ens explica que ella és pedagoga de professió i que està especialitzada en disseny de projectes culturals. Tot i que li agrada molt la seva feina, el fet de fer les historietes li va obrir una nova via artística que li agrada i que vol seguir explorant. Actualment es troba de baixa, recuperant-se d’un problema de salut mental. Sis mesos després del gran boom que va viure al publicar les True Stories, li van diagnosticar una depressió i va haver deixar les xarxes socials durant una temporada. 

Per què vas escollir compartir aquelles històries en concret?

La primera història, que és la del metge, la vaig escollir perquè l’anava arrossegant. Portava dos mesos amb aquesta merda i sentia com que no acabava de fer net, m’havia fet sentir molt culpable. I jo que soc molt irònica i sarcàstica, vaig pensar en posar-li un final que era una expressió que ja havia dit algun cop: estic tan farta de que et prejutgin que em trauria la copa i la llençaria a la cara dels qui ho fan! Barrejar, per una banda, el dramatisme que va suposar per a mi aquesta conversa, i la resposta final fruit d’aquesta expressió, em va fer molta gràcia. Va ser molt màgic veure que el que a mi em despertava aquesta historieta també li despertava a molta gent.

Quins avantatges i inconvenients va tenir compartir la teva pròpia experiència personal a les xarxes?

L’avantatge principal que li veig és que és un relat molt proper, és en primera persona i això ajuda molt a que les persones que ho llegeixen o ho veuen connectin ràpid. És com una transmissió personal, no és tant un producte per a masses, és un relat molt més proper. La part negativa és que implica exposar la meva vida i això provoca tot un allau de comentaris, bons i dolents, en relació a la teva vivència. Fins el punt de que lo més normal que m’han dit és que aquesta història és un invent, quan són històries reals i a més, no només m’han passat a mi. Lo meu podria ser un invent, sí, però si mires les respostes trobaràs més de 200 comentaris de dones que expliquen experiències similars a la que penjava jo. Potser el fet de que neguessin històries que eren personals i que per a mi havien sigut doloroses és el que pitjor portava.

Creus que arrel d’aquesta exposició ha canviat la teva forma de comunicar-te a través de les xarxes?

Sí, totalment. Si no tens un entorn proper de recolzament i protecció i només ets tu pujant la teva vida a les xarxes socials, això és la jungla! Em vaig haver de protegir, vaig haver de posar límits. Primer, vaig tancar totes les vies per rebre missatges o comentaris i després vaig haver de deixar les xarxes durant una temporada. Ara que he tornat, m’ho penso molt abans de penjar qualsevol foto o altre contingut, li dono moltes més voltes. També és cert que com ara ja no pujo True Stories, no rebo tants missatges anònims.

Creus que les teves històries han conscienciat a la gent, les ha fet canviar d’opinió o, si més no, reflexionar? I a tu mateixa?

De fet el que més m’enganxava de les històries de True Story era precisament això. M’escrivien noies i em deien que havien agafat els meus vídeos i els havien posat als seus pares per poder-los explicar coses que havien viscut. També han passat els vídeos a xerrades feministes de sensibilització, una amiga que fa un show feminista també els passa a l’acabar… M’ha arribat de molts llocs persones que em donaven les gràcies pels vídeos perquè, o bé havien canviat la seva percepció o bé m’explicaven que a través dels vídeos s’havien pogut comunicar millor amb el seu voltant sobre aquests temes. Això sí que no té preu!

I a mi mateixa de manera brutal. Si jo no era feminista! Jo no estava tan sensibilitzada i a partir de les històries vaig poder accedir a molta gent amb molt bones intencions, activistes que volen canviar les coses. Això ha fet que tingui una comprensió del món molt més àmplia, més real i més maca. A mi m’ha canviat moltíssim cap a bé.  

 

I després d’un augment de seguidors brutal, milers de missatges, alguns de bons alguns de dolents, arriba un silenci i una resposta posterior; el vídeo “Por qué desaparecí”, on expliques què et va passar. D’on neix la necessitat de fer aquest vídeo explicatiu i tornar a exposar-te?

Faig aquest pas perquè estava sent un tabú a la meva vida. Perquè m’avergonyia i vaig trigar molt a reconèixer que estava passant per una depressió, tot i estar en tractament.

La gent em seguia pressionant, estressant, no em donaven cap espai… Jo mateixa no entenia la profunditat d’aquest trastorn ni el que implicava. La primera que estava sostenint l’estigma era jo. No volia reconèixer el que m’estava passant, que no estava arribant, que no podia i que soc una persona, soc vulnerable i em puc trencar. Aquest fet tenia molt a veure amb el què pensaran, què diran, i precisament per això va ser tan important fer-ho públic. Quan vaig estar més estable vaig voler parlar sense vergonya. Hi haurà qui pensi que no soc estable, que no soc una dona forta, però per a mi era necessari. En la meva situació també hi ha moltes més persones i explicar-ho és el primer pas per agafar consciència i buscar una solució.     

Quina creies que seria la resposta del públic abans de publicar-lo i quina va ser la reacció real?

Són similars. Pensava que la gent que ja em seguia des de feia temps em faria una acollida brutal, i va ser així, i també pensava que em trobaria amb molta gent que aniria a fer mal, però no va ser així. Tot el que he rebut fins ara amb aquest vídeo ha sigut carinyo, suport, agraïment… Estic molt contenta. Me l’estava jugant una mica, perquè és un relat molt personal, m’estava obrint de manera pública sense potser estar del tot recuperada. Però per sort la reacció ha sigut molt bona.

Com va reaccionar el teu entorn davant aquest vídeo, n’eren conscients?

No tothom va reaccionar igual. El tema de la salut mental era una qüestió que jo no podia parlar a la feina o amb part de la meva família, amagava que estava fent un tractament per a que no s’assabentessin. Jo estava acostumada a mantenir aquest silenci, però quan la meva parella em va deixar em vaig dir a mi mateixa: no, prou, s’ha acabat estar callada. Poder parlar de que, sí, tenia una depressió i m’havien donat atacs d’ansietat i havia hagut d’anar a urgències, va ser un alliberament.

A la meva parella la vaig perdre, però a la meva família la vaig recuperar. Jo estava completament distanciada de la meva família, de la meva mare, la meva tieta i la meva àvia, i quan realment van veure tot el que m’havia passat a través del vídeo, perquè no tenia a penes comunicació amb elles, llavors van reaccionar i van dir “vale, hem de cuidar a la nena”. Jo estava molt darrera de la meva parella, ell feia de cuirassa amb tot i jo era “la persona malalta”. M’apartava perquè tenia la sensació de que estava fallant a la meva parella, perquè m’havia de veure en crisi i malament, i no volia molestar ni ser una càrrega per a ningú més. El propi trastorn també ajudava, pensava que no valia per res, que mai me’n sortiria… Tenia molt interioritzat aquest relat.

Per què creus que és important que es parli sobre salut mental de manera oberta i quines conseqüències creus que pot tenir aquesta exposició?

Crec que és important que es pugui parlar sobre salut mental perquè és la única manera que es pugui treballar i trobar una sortida. Igual que, per exemple, en el cas d’altres malalties, la investigació és la part més important, en el cas de la salut mental, la part més important en aquest moment és visibilitzar-la. I fer-la visible tal i com és. Ni dramatitzar el relat o inventar coses que no existeixen (ui, quina por la salut mental…), ni banalitzar-ho dient que són les emocions que venen i van i ja està. S’ha d’acotar el que és i el que implica per a la vida de moltes persones per a poder “normalitzar” totes les coses que et passen i que la gent no faci el que vaig fer jo, aïllar-me perquè sentia vergonya. La part negativa és que això es torni tendència i no es tracti amb la serietat i la sensibilitat que el tema mereix.

Has patit aquest estigma en primera persona?

Sí. Primer de tot, per part de mi mateixa. Jo l’estigma el tenia assumit. Però també he hagut de sentir comentaris de “bueno, es que tu no estàs bé”, “tu com et donen atacs... “, tu com tens això…”. Això no m’identifica com a persona, són fases d’un trastorn que estic patint en aquest moment, que mai abans he patit. He patit l’estigma, sobretot de la meva exparella, de voler fer el trastorn meu, part de la meva persona, i això no és així. Quan em va deixar em va dir que havia hagut de veure molts atacs d’ansietat amb mi, i això és estigma, perquè se’m passen les ganes d’explicar a la propera persona que conegui res de com em sento, del meu benestar emocional, perquè no vull que em jutgin ni que m’assenyalin per això. Potser en el fons no m’ha sentat tan malament perquè ho he vist com a fruit d’una desinformació, però encaixar el cop és dur, se’t queda gravat.

Quina vinculació creus que hi ha entre feminisme i salut mental?

Tota! Per començar hi ha un tema de dades. La major part de la població que pateix depressió són dones. Jo crec que això té molt a veure amb el sistema, que oprimeix a la dona, que la subjuga. Un sistema que fa que les dones haguem de carregar el triple, a nivell de pressió, a nivell de responsabilitat, càrregues familiars, cures, treballar el doble per cobrar la meitat, pressió estètica… Tot això són estressants que et porten a poder desenvolupar algun tipus de trastorn. Les dones som, per tant, molt més vulnerables davant la salut mental però, alhora, no se’ns permet equivocar-nos, estar malalta o simplement dir “fins aquí”. Com a dona has d’estar sempre forta i has de poder amb tot a la vegada que tens una càrrega molt superior. Però d’això no en parlem i no ens cuidem suficient. Si jo començo a parlar amb altres dones de tots els estressants que m’ha pogut portar a una depressió, són coses que són comuns: cuidar la família, estar pendent de tot, haver de treballar, compaginar estudis i portar l’organització de la casa… Hi ha molts elements que es repeteixen, són sobrecàrregues. Jo crec que s’ha de parlar més d’això i s’ha de treballar més, de manera comunitària, als GAMs o a altres espais.      

Amb la campanya Ni histèriques ni silenciades que hem engegat en motiu del 8M, volem posar sobre la taula la doble discriminació que pateixen les dones amb problemes de salut mental. T’hi veus reflectida?

Sí, m’ha passat a un nivell més íntim o conjugal. La meva posició com a dona a casa era la d’estar pendent de tot, tant a nivell laboral com pel que fa a l’organització de les coses de casa. Quan jo ja no vaig poder respondre per mi mateixa, se’m seguia exigint aquesta postura. Quan era la meva parella la que tenia problemes, jo assumia el paper de cuidadora, però quan es van girar les coses, no estava tan clar perquè ell havia de cuidar de mi. O em cuidava però després m’ho retreia o directament em feia saber que ho estava fent malament, dient-me per exemple “Aquest és el segon atac d’ansietat d’aquesta setmana…”. Un dels efectes del meu trastorn és l’insomni i una vegada que no havia passat bona nit i li vaig dir que no em podia llevar del llit em va respondre: “llavors he d’anar jo al súper aquest matí perquè tu no has dormit bé?”.  

A mi em diuen molt que soc molt intensa, per exemple. Sí que és cert que soc una persona a la que li agrada comunicar-se i expressar-se molt, tinc una energia molt alta. Que tu tinguis una energia més baixa o necessitis exercir un control de la situació major perquè sinó et sents amenaçat, és la teva història, no soc jo ni la histèrica ni la intensa. Si les dones ja tenim una posició inferior a la societat, si a sobre et posen l’etiqueta de “la malalta” o “la boja”, ja estàs molt més a baix. Si la teva opinió ja no tenia molt de pes, ara que se t’assigna un trastorn, encara menys.

Moltes de les nostres activistes els hi costa detectar casos de doble discriminació en un principi i ho veuen després d’una reflexió posterior. A què creus que es deu? A tu també t’ha passat?

En el meu cas, l’haver patit depressió també ha fet que em culpabilitzi constantment, és com una batalla amb tu mateixa. Aquí ja estàs perdent, estàs deixant d’apostar per tu mateixa i el sistema o l’altre ho té més fàcil per acabar-te d’enfonsar. En una societat masclista com la nostra, ningú està pendent de que tu estiguis rebent les cures o les necessitats que ara mateix no pots cobrir per tu mateixa. Perquè estem acostumades a gestionar-nos nosaltres mateixes, gestionem constantment els abusos que rebem. I com ho tenim tan integrat, no ho veus en el teu dia a dia. En el meu entorn més proper, el meu pare portava tota la vida dient-li a la meva mare “gorda”, “tonta”, “no t’assabentes de res”, i per a mi això era lo normal. Quan has crescut en un entorn així és molt difícil repensar-te, remirar-te, reestructurar i veure d’on ve cada cosa. És molt difícil identificar què és maltractament, què és estigma, què és abús de poder… i més si això et passa amb algú a qui estimes.

Què t’agradaria que algú t’hagués aconsellat al començar aquest camí?

M’hagués agradat que algú em digués que havia de parlar-ho més, que no només fos partícip la meva parella de tot el que m’estava succeint. Haver trucat els amics que em feia vergonya trucar perquè pensava que em rebutjarien, les meves companyes de feina… Explicar-ho i buscar el màxim recolzament possible. He vist que el propi trastorn intenta aïllar-te, per a mi, la millor cura era estar-me a casa amb meva parella mesos i mesos, i és lo pitjor que vaig poder fer. Si hagués d’anar a veure l’Anabel del principi li diria “tia, et farà pal, et farà vergonya, hi haurà situacions que no sabràs com gestionar, però surt allà fora i explica el que estàs passant”. M’hagués estalviat la trucada al número de l’esperança! Arribes a estar tan sola que et veus trucant a una persona anònima per no matar-te. Quan en realitat hi han desenes de persones que m’estimen i em valoren, però no sabia veure-ho.   

Carregant, un moment, si us plau