No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

“L’únic que vull de Tabús és que els seus protagonistes se sentin orgullosos de com es tracta la seva història i trastorn”

Dijous, 30 abril 2020 09:23

A finals de febrer ens reuníem a les oficines d’El Terrat amb el David Verdaguer, actor de cinema i teatre, i còmic. Ho fèiem a una petita sala de reunions vermella amb un gran i hipnòtic quadre que serviria de fons durant tota l’entrevista. Allà en David ens confessava que els últims mesos gairebé no havia tingut temps per respirar; entre l’estrena d’Els dies que vindran, la seva filla petita i el rodatge del nou programa de TV3, Tabús, no dóna a bast. Ens demanava que no fóssim gaire dures amb ell, ja que esperava haver tractat suficientment bé la temàtica, i que el traiéssim guapo a càmera, que tenia una imatge a mantenir. Feia només unes setmanes que havia estat gravant el capítol sobre salut mentals del programa Tabús, on ha participat una de les nostres activistes, la Niobe Portero.

Amb motiu de la recent estrena del programa, compartim el que serà Tabús, un programa on no només es donarà visibilitat a col·lectius que no només no gaudeixen de massa veu, sinó que sovint pateixen un gran llistat de discriminacions, estereotips i, com el mateix nom del programa indica, tabús. A cada capítol, es convida a persones d'un mateix col·lectiu a una casa de vacances a l'Empordà per conviure-hi durant una setmana i aprendre de i amb elles. A les imatges d’aquesta convivència, després se li suma un monòleg còmic per part del David. Ara bé, com de difícil és fer humor de temes dels quals suposadament no hem de riure? En David ens ho explica:

 

Fa unes setmanes vas poder conviure amb quatre persones amb problemes de salut mental. Què diries que és el que més t’ha sorprès?

Moltes coses, però principalment que són normals. Això sembla una tonteria, però està bé recordar-ho, perquè a vegades ens oblidem. I la segona cosa és que són gent, o com a mínim ells quatre, molt carinyosa. No sé com explicar-ho, però tenen molta necessitat d’explicar, explicar-se i escoltar.

Diries que tenies prejudicis abans?

Sí, sí que tenia prejudicis. Crec que era el col·lectiu del qual en tenia més, perquè suposo que el cinema, com a actor que sóc, no ha fet gaire bé, i tenia certa por que depèn del que digués, s’ho poguessin prendre malament, que es prenguessin coses literalment, que se’ls hi girés la pilota i de sobte fessin coses estranyes... I res més lluny que això. Se li girava més la pilota a l’equip tècnic i de producció quan les coses no sortien com volien, que no pas a ells.

Creus que la societat catalana quan miri el programa canviarà la forma com es relacionen amb persones amb trastorn mental?

Espero i desitjo que sí; jo ho he fet. El que està clar és que coneixeran més a fons els problemes de salut mental. Jo he canviat, però no puc fer que la gent canviï. Tot i això, sé que hi ha prejudicis que cauran, evidentment. Només el fet de prendre’t un temps per escoltar una persona, ja et canvia. Espero i desitjo que canviïn coses, és clar, és la intenció del programa.

Què creus que hauria de canviar a nivell social perquè poguessin deixar d’existir aquesta línia entre persones amb diagnòstic i sense?

Tot el que és el cervell, a la gent l’espanta molt, perquè és una cosa que no veiem. No és una cosa matemàtica, no és un A-B-C com quan estàs malalt físicament i tens grips, tos, mocs i febre; que amb molta sort, set dies i se’t passa. La por, que sovint o gairebé sempre és desconeixença, és el que fa que prenguis aquesta distància. Recordo preguntar-li a la Niobe què li calia quan estava als moments més xungos, i em va dir: “algú al meu costat, com a tots”. Crec que és això, que és important no fer la barrera entre ells i nosaltres, perquè a més a més t’hi pots trobar tu; una de cada quatre persones ha patit o patirà un trastorn de salut mental. Vull dir, ningú està exempt de patir un trastorn mental, i com més coneguem, per primera persona o organitzacions, millor. Al final tot acaba sent el mateix: estar al costat d’algú i avorrir-se junts o escoltar-se junts.

Respecte al monòleg, quines han estat les línies vermelles? O què heu tingut en compte a l’hora d’escriure aquest guió?

Línies vermelles? Crec que l’humor no en té, però en un tema tan delicat com aquest, el més important és intentar que cap dels acudits porti a l’espectador al punt de sortida, és a dir, a la por que pots tenir quan escoltes “persona amb trastorn mental”.

En aquest cas, era molt difícil perquè no és com fer un monòleg sobre ètnies, per exemple. Tothom sap què és un negre o un xinès, el que et proporciona via lliure per fer l’acudit perquè ja tens les bases de la temàtica. Però aquí havies d'explicar què és una persona amb asperger o què és el que es coneix com a depressió, TOC, narcisistes, histrions… Has d’explicar-ho per fer l’acudit. Aleshores, amb el monòleg em sento com que estem fent més pedagogia que humor, i això no m'agradaria que fos així. Però clar, hi ha tanta feina a fer a nivell social i comunicatiu… Sobre un negre, doncs la broma que sigui, ja sabem què és un negre; però no sabem exactament què és l’asperger ni quants tipus hi ha. De moment, estem en una línia que podria ser un programa de Punset, ara falta afegir-li l’humor.

Seguint amb el monòleg, hi ha alguna idea que us hagi interessat reforçar?

No, perquè hi ha tantes coses… El problema és que has d’escollir. Tens tants problemes de salut mental pel camí que què fas? Doncs acabes decidint els que tens al programa, algun més i, lamentablement, esculls algun trastorn mental que et pugui servir per fer l’acudit. Potser no és el més comú, però clar, tu escombres cap a casa. Si fos un altre format, potser hauríem triat altres trastorns que representar.

Quina seria la pitjor reacció que pot tenir el públic quan estiguis a l’escenari?

Hòstia, no m’ajudeu, sou molt anticoach, prou nerviós estic. Això els hi vaig dir a tots els col·lectius amb què he estat convivent, i és que només vull que aquest programa els hi agradi a ells, és l’únic. Perquè saben com sóc, em coneixen, hem estat molta estona junts, hem parlat i m’han explicat, m’he fet col·lega d’ells i m'agradaria que aquest programa els hi agradés a ells. Que sempre hi haurà algú que no s’ho prendrà bé o algú que veurà que la línia de l’humor està més cap a una banda o cap a una altra, estic convençut que serà així, pel que l’únic que vull és que ells tinguin un programa que puguin ensenyar i sentir-se orgullosos de com es tracta la seva història i el seu trastorn, perquè és l’únic que hem d'explicar. Perquè si fas humor, quan parles de temes tan delicats, sempre pots ofendre a algú; és més, si no ofens a algú, potser alguna cosa no estàs fent bé. L’important és no ofendre a la gent que gratuïtament t’ha obert el cor i el cervell i t’ha explicat la seva història. Per mi és l’únic important. Si s’ofèn una tieta de Lleida, em sabrà molt greu, però és el que hi ha. M’esborraré Twitter, només et dic això, perquè m’afecten molt els comentaris i no vull saber res. Vull fer un programa que estigui bé. Em faig responsable del programa, però del que pugui pensar la gent, no. Suposo que per un humorista la pitjor reacció seria que no riguessin, que podria passar. I encara pitjor, que s’enfadessin molt i que algú sortís indignat, que espero i desitjo que no passi.

La diferència entre riure amb algú i riure d’algú com la podries descriure? Perquè a vegades és la diferència que hi ha.

La línia és finíssima. Quan ets amic, queda clar que és amb tu. Amb ells, com em coneixen, saben que m’estic rient amb ells, perquè tota la part inclusiva del programa, els 50 minuts, són entrevistes on no hi ha humor, simplement estem parlant. Sempre hi ha un punt, gairebé intuïtiu, una línia de respecte. Potser et puc dir una cosa que no t’acaba de sentar del tot bé, però si et toco i et faig un “ei, va”, saps que és de bon rotllo. És molt delicada la línia, però en aquest programa no ens riem de, ens riem amb, perquè ells són els protagonistes; menys quan faig el monòleg, que sóc actor i el meu ego també s’ha de cobrir.

Fa un temps ens vam reunir amb l’equip del programa i us vam explicar quins eren els perills de reproduir estereotips, etcètera. Què recordes o què diries que va ser el més important i que heu tingut en compte?

Recordo dues coses. Una era un error meu: es diu gent amb esquizofrènia, no esquizofrènics. I l’altre, que és una cosa que no m’havia adonat i ara sóc molt més crític mirant-ho, és que els mitjans de comunicació quan, per exemple, parlen de persona amb trastorn bipolar, gent amb esquizofrènia o un brot psicòtic, les fotos que posen són de gent allà amb un ganivet feta bola a la cuina o dins la banyera plorant, no? I no, perquè aquesta persona amb un trastorn mental pot ser el senyor que està al teu costat recollint unes pizzes tan “normal”. Això és una cosa que és molt perversa. No es comenta, però a tu a dins ja se t’ha quedat la imatge i l’associació gravada. I joder, això és una putada. Vaig ser conscient d’això, de la importància del llenguatge i del que poden arribar a ficar-te dins el cervell; imatges o comentaris que a l’inici no li dones importància i que acaben definint el model de comunicació sobre salut mental.

Si poguessis enviar un sol missatge a la societat catalana per combatre els estereotips sobre salut mental, quin seria?

Que la gent s’informi, que és molt important, per treure pors i dubtes, i, que a banda d’això, s'escoltin, que crec que és la part més important. Mira que m’agrada parlar, però escoltar és l’hòstia.

Carregant, un moment, si us plau