No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

“A la tele som moltíssima gent amb aquest tipus de problemes d’ansietat i depressió. No sóc ni el primer ni seré l’últim”

Imatge - Header
Dimecres, 10 Juny 2020 08:19

Entrevistem al Marc Forch, reporter gràfic de TVE. Amb aquesta conversa volem iniciar tot un seguit de testimonis de professionals de diferents àmbits que conviuen en primera persona amb un problema de salut mental.

 

Parlem amb el Marc sobre confinament, feina, entorn, atenció sanitària...sobre estigma, discriminació i salut mental.

 

Com has viscut la pandèmia com a treballador essencial?

Els càmeres de tele hem estat fent torns. A la meva feina han gestionat això del Covid evitant que hi hagués aglomeració de treballadors, fent una roda amb la plantilla i que només fossin equips de 4 o 5 d’informatius els que treballessin presencialment cada setmana. I evitant desplaçar-nos a TVE sinó que em porten el material de treball a casa i vaig als rodatges directe. 

 

I la part més difícil?

Tractar persones que sí que ho estan passant malament. Vam fer un reportatge sobre una família afectada pel Covid amb tota una sèrie de circumstàncies una mica complicades. Per sort la història aquesta en concret va acabar bé. Normalment els periodistes podem posar un cert mur. Tot i així recordo que abans del tema del Covid,quan jo estava passant per temes d’ansietat i depressió, cobrint un tema sobre càncer se’m va caure la llagrimeta perquè suposo que em vaig identificar amb tot el que passava també a la meva família. Però normalment si el tema que cobreixes no et toca directament som capaços de posar certa distància com a professionals. Que no vol dir fredor sinó protecció. 

 

Creus que haver tingut un problema de salut mental et condiciona d’alguna manera a la teva feina?

Els problemes psicològics son difícils d’abordar, com a mínim des del sistema sanitari d’avui dia. Pel que jo conec, l’entorn laboral no està preparat per gestionar problemes de salut mental. A mi em van donar una alta forçada i em van fer treballar l’endemà de comunicar-m’ho. Tot i que la pròpia metgessa de capçalera m’ho desaconsellava.

 

“Jo en aquell moment no tenia esma ni energies per barallar-me i convèncer a algú de que estava fotut. Així que vaig anar a treballar pensant ‘ a veure què tal va’"



Vols dir que se’t va pressionar? 

Sí, els qui pagaven. Un cop la mútua decideix que me’n torno a treballar els meus caps tenen les mans lligades. Legalment no es pot fer res a no ser que vulgui apel·lar i tornar a moure coses, justificar, barallar-me, etc… Jo en aquell moment no tenia esma ni energies per barallar-me i convèncer a algú de que estava fotut. Així que vaig anar a treballar pensant ‘ a veure què tal va’ 

 

I com va anar?

Prou bé, perquè tenim una doctora a la feina que em va fer un informe en el que deia als meus caps que, en la mesura del possible, em mantinguessin un horari estable i no m’exposessin a situacions de risc estressants. I els companys ho han entès i m’ho han respectat. 

 

Hi ha comprensió a l’entorn laboral cap a les persones que passen per problemes psicològics?

L’empresa com a tal es un mastodonte que no atén gaire a qüestions humanes. Son els companys els qui tenen un rol important aquí. Amb els qui vas a fer la birra al sortir o el cafè a mig matí. I el teu cap directe. També he de dir que en 15 anys que porto treballant a la tele sempre he estat al peu del canó i mai els hi he posat cap pega, això també fa que quan he estat malament ho hagin entès. 

 

“M’estava desmaiant en plena autopista i aquí va ser quan realment vaig dir ‘hòstia, què m’està passant’!’. Tot i així vaig trigar molt a demanar ajuda”

 

Quan et vas començar a trobar malament ho vas poder parlar a la feina?

Al principi no tenia ni idea del que m’estava passant. Vaig estar un any aguantant els símptomes fins que no vaig poder més. 

 

Com te’n vas adonar? 

Jo el que més noto son una mena d’arcades. Molta tos i nàusees com si anés a vomitar. Quan em llevava al matí tenia la mandíbula apretada i estava fet caldo amb la sensació de no haver descansat. Després ja es va agreujar amb marejos molt més greus fins que un cop em va anar d’un pèl que perdo el sentit mentre conduïa. Vaig començar a perdre visió i a marejar-me. M’estava desmaiant en plena autopista i aquí va ser quan realment vaig dir ‘hostia que m’està passant’!’. Tot i així vaig trigar molt a demanar ajuda.

 

Per què creus que vas trigar tant en reaccionar? 

Perquè no era conscient del que m’estava passant. Penses que son nervis i que ja se’t passarà. Però al final vaig arribar a un punt de saturació en el que estava esgotat de tenir aquells símptomes i vaig decidir anar al metge, al cap d’un any de tenir-los. Perquè al final també comença a fer-te mal el cos, l’esquena se me’n va ressentir moltíssim. 



I no ho explicaves a ningú?

Al principi no ho explicava perquè era una cosa nova per mi. No li vaig poder posar nom fins que vaig anar al psiquiatre, em van fer algunes proves i em van dir que allò era ansietat i depressió. 

 

“La societat pensa que algú amb depressió és una persona que sempre està plorant, pensant en suïcidar-se i que tot es una merda”

 

Esperaves aquest diagnòstic? 

L’ansietat me la podia ensumar. Però el diagnòstic de depressió va ser completament inesperat. “Jo depressiu? Per què?” I el psiquiatre em va contestar amb un llistat de raons. Fins i tot em va dir que el meu llenguatge corporal  també expressava com estava psicològicament. 

 

I com et cau la notícia?

Primer sorprès perquè mai hagués pensat que algú com jo pogués tenir depressió. Suposo que per aquest mateix estigma que hi ha. Quan penses en algú amb depressió te’n vas a la imatge de l’extrem de la depressió. La societat pensa que algú amb depressió és una persona que sempre està plorant, pensant en suïcidar-se, que tot es una merda. Llavors el que esperem, si no ens ha passat mai, és això. 

 

I tu no t’identificaves amb aquesta imatge?

Exacte. El meu cas tampoc era tan greu. Sentia desgana per la vida, però no tenia idees de suïcidar-me, simplement anava fent sense cap il·lusió especial. Hi ha molts barems d’intensitat. Però tot el que em va dir el psiquiatre em va quadrar molt. Per una banda em faltava poder-li posar nom a moltes coses i per altra saber d’on venia tot això. En aquell primer moment, poder-li posar nom al que m’estava passant i no acabava d’entendre va ser una alliberació. Si saps què t’està passant és més fàcil saber què pots fer per solucionar-ho. 

 

“Et diuen el que has de fer: ‘Has de sortir més, has de fer exercici, has de somriure’ El meu problema no és que no sàpiga què he de fer. El meu problema és que no em surt” 



I què vas fer tu per posar-hi solució? 

Primer de tot buscar ajuda professional. A banda de que em van donar medicació per poder dormir i calmar l’ansietat. Però la pastilla és un ‘parche’. Lo important son les eines que treballes amb el psicòleg. A mi em va anar molt bé. Tot i que també has de topar amb el psicòleg que et vagi bé, que jo al principi vaig anar amb una que no em servia de res.

 

També poden haver professionals que no ajudin? 

El que no ajuda, tant si es professional com persones del teu voltant, és la gent que et diu ‘Va anima’t! O els que et diuen el que has de fer. ‘Has de sortir més, has de fer exercici, has de somriure’ El meu problema no és que no sàpiga què he de fer. El meu problema és que no em surt. 

 

I què és el que sí t’ajuda? 

Com jo ho explico, perquè mai he tingut cap problema en dir-ho, els meus amics l’únic que poden fer és entendre-ho i ser pacients. No han de pensar que estaré sempre donant-los la ‘brasa’, ni demanant-los ajuda, que per això ja vaig a un professional. Sinó simplement dir:‘Aquesta és la meva situació d’ara, li estic posant remei, no em pressioneu, sigueu pacients’ Però a part d’això el que em serveix realment és la feina que estava fent amb la psicòloga analitzant-me a mi mateix. Des d’on venia i des de quan estava vivint amb tot això. Que en el meu cas hi ha molts factors, pot haver-hi un detonant però mai és una sola cosa que et passa. 

 

Vas identificar algun possible detonant? 

Jo estava fent un dol familiar i se’m va barrejar a més l’estrés de la feina perquè no tenim horari estable, son moltes hores, el rellotge biològic no existeix i això també trascoca. I el meu cap  va dir fins aquí, prou, no aguanto més. I aquí és quan començo a psicosomatitzar amb marejos, tensió baixa, arcades, tot això. 

 

Llavors, en tot aquest procés agafes la baixa a la feina? 

Sí, 7 o 8 mesos vaig estar de baixa.

 

“Quan tu tornes d’una baixa de salut mental l’empresa per llei t’ha de facilitar les coses. Però ja sabem que, en general, les coses no sempre van així”

 

I la reincorporació a la feina com la vas viure? 

Segueixo anant a la psicòloga. A la feina intenten no pressionar-me i vaig fent poc a poc. 



I creus que això passa a tot arreu o et sents afortunat?

Si no passa hauria de passar. Suposadament pel que em va dir la mútua en aquest cas la llei t’ampara i quan tu tornes d’una baixa de salut mental l’empresa per llei t’ha de facilitar les coses. Però ja sabem que les coses no sempre van així, sobretot al sector privat. Però tampoc sé fins a quin punt. 

 

“Una cosa com una depressió o ansietat amb la que hi ha tant de desconeixement, l’entorn laboral no es amable per aquesta mena de condicions”

 

Tu estàs content com ho han gestionat a TVE?

Jo crec que a la tele som moltíssima gent amb aquest tipus de problemes d’ansietat i depressió. No sóc ni el primer ni seré l’últim. El tipùs de feina que fem a la tele té un ritme que tard o d’hora et passa factura i l’empresa sap molt bé amb el que està tractant. 

 

I en quant a la cultura del treballador també és fàcil en aquest sentit? 

No. La cultura és treballar, treballar i has de ser el millor. La cultura és competitivitat. En aquest sentit hi ha molta incomprensió i coses a millorar. No només en el periodisme sinó en general.  Si ja hi ha problemes de base com per exemple la conciliació familiar, imagina’t  una cosa com una depressió o ansietat amb la que hi ha tant de desconeixement, l’entorn laboral no es amable per aquesta mena de condicions psicològiques.  Hi ha molta més gent amb problemes psicològics dels que puguem imaginar. Crec que vivim en una època on el nivell laboral no és gens amigable amb la salut mental de la gent. . És tot, la mentalitat,  l’estil de vida no ajuda. Perquè si pares i vols disfrutar del no fer res, sembla que ja ets un gandul. Se’ns obliga a estar sempre actius. I més en aquest país on encara està ben vist fer hores extres, sempre hi ha qui et crítica si marxes a la teva hora i no et quedes més, encara que sigui perquè has d’anar a buscar criatures al cole i no t’havien avisat amb temps. Costa molt dir que no pots. Costa molt posar la teva vida personal per davant de la professional. Haurem de començar tots a nivell macro a treballar per viure i no a l’inversa, i això té a veure amb la salut mental. 

 

“Els companys anaven a la guerra.  I jo des de redacció ho veia i em posava nerviós, perquè tenia un gran sentiment de culpa de no estar a primera línia”

 

La baixa que has passat et pot haver ajudat a reflexionar o a tenir un altre punt de vista sobre tot això?

El procés aquest és una marató! Son canvis a llarg termini, encara hi estic treballant. Sovint té a veure amb sapiguer dir que no. No cal estar sempre disposat a acceptar qualsevol cosa que et demanen a la feina. Perquè hi ha vida més enllà.  I potser això no et dona bona fama dins del teu àmbit. A mi al principi quan vaig entrar això m’importava molt, el bon nom, el que el meu nom fos sinònim de que la feina sortiria bé. I ara ja no m’importa tant aquesta reputació com estar jo bé.

 

Saber posar límits per salut mental? 

Sí. I que consti que en cap cas estic dient ser un mal treballador, o mal professional. Però saber complir amb el que em toca i saber dir no quan és més del que em toca. Però això costa molt perquè ens movem per inèrcies. A mi se’m fa difícil. Quan em trobo amb una situació on abans hagués dit ‘som-hi!” tot i saber que em passarà factura, ara em costa fer el contrari del que sempre he fet. 

 

Pots posar un exemple? 

Recordo quan em vaig reincorporar de la baixa que just van esclatar els disturbis de la sentència del procés a Barcelona. A mi no m’hi enviaven perquè tenia l’informe. I veia els companys com hi estaven anant amb casc i rebien insults, pedrades, cops de cap, escupinades...i tenien un patiment i una tensió constant, anaven a la guerra.  I jo des de redacció ho veia i em posava nerviós, perquè tenia un gran sentiment de culpa de no estar amb ells a primera línia. Jo estava protegit, però els meus companys que no son ni més ni menys que jo sí que hi havien d’anar. I això ho vaig comentar a la psicòloga perquè entenc que he de mirar per mi perquè no estic en condicions però alhora visc amb sentiment de culpa perquè els meus companys hi han d’anar. Em va dir que d’això se’n deia síndrome del supervivent. 

 

Fer una passa al costat i seguir sent un bon professional és compatible?

He d’entendre que si m’hi haguessin enviat a mi és el pitjor que podria haver passat perquè ara mateix no estic preparat pìscològicament i no faria bé la meva feina i probablement em passaria factura. 

 

Al darrera d’aquests processos hi ha tota una feinada d’acceptació molt gran que sovint es invisible. 

Clar, no es el mateix que si m’hagués trencat el turmell. La lesió està allà i la veus. I una altra cosa és la condició mental que és intangible. I llavors és com si no existís. I sí que existeix! I pot arribar a ser molt incapacitant encara que no es vegi, i és igual d’important. Perquè quan el que tens és apatia, més els efectes de la medicació que et fan dormir tot el dia, és que realment no pots fer el que voldries. 

 

I com veus la nova normalitat? 

Sento incertesa. Però la pandèmia m’ha fet agafar més ganes de fer exercici i feia dos anys que no en tenia. Ara he començat a córrer i tinc ganes d’anar al gimnàs. Crec que ha estat com un reset. La calma que hi havia als carrers, la pau de la ciutat m’ha ajudat molt. Que l'estrès social, la velocitat de tot s’hagi aturat a mi m’ha ajudat a respirar i a buscar la meva illa de tranquil·litat. Voldria que es quedés aquest valorar altres coses, que no tot hagi de ser feina i produir, produir, produir. Espero que aquest parón pugui continuar d’alguna manera i adaptar-se a la nova normalitat

 

Si ets professional de qualsevol àmbit i tens o has tingut un problema de salut mental, pots compartir la teva història laboral amb nosaltres. Només amb els testimonis podrem donar a conèixer una realitat molt comuna, però molt silenciada.

Posa't en contacte amb Aquesta adreça de correu-e està protegida dels robots de spam.Necessites Javascript habilitat per veure-la.

Carregant, un moment, si us plau