No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

Arrenquem el projecte antiestigma als centres de salut

ENTREVISTA A MARIA ARAN, TALLERISTA ANTIESTIGMA ALS CENTRES DE SALUT. Fa anys que és activista contra l'estigma de la salut mental. Com a portaveu ha parlat sovint als mitjans de comunicació i ha explicat la seva història en diverses xerrades i accions de sensibilització. Com a persona amb un diagnòstic de salut mental ha patit discriminació. Sense anar més lluny, alguns cops aquest tracte l'ha rebut per part dels mateixos professionals de la salut.

Això li permet traslladar la seva experiència en 1a persona a la feina de tallerista en el Projecte Sanitari de lluita contra l’estigma de la salut mental. Aquest projecte, dissenyat per Obertament, compta amb el suport del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya i, gràcies a això, s'està començant a pilotar en alguns centres de salut.

Segons l'estudi que Obertament va publicar el 2016 sobre l'estigma a Catalunya, el 26,1% de persones amb un diagnòstic de salut mental afirmen haver estat tractades injustament en els hospitals. Si ens fixem concretament en les dones, la dada escala fins a un 33%, una de cada 3.

La Maria n'és un exemple. Sociològa i mestra de formació aquesta activista ara entoma amb molta empenta la responsabilitat de fer una formació sobre l'estigma en els centres d'atenció mèdica.

OB- Què ens destacaries del primer dia en que vas fer una intervenció?
M- Vaig sortir amb la sensació de que el projecte funcionarà. I espero que pugui confirmar-se amb l’avaluació d’impacte que s’està fent del projecte. Crec que la intervenció produeix un canvi en les actituds i percepcions dels professionals sanitaris. La majoria de persones que hi van participar se les notava bastant interessades. Fins i tot un parell que sentia que tenien una mica de reticència a l’inici, mica en mica es van anar incorporant.

OB- En què es basa la intervenció que Obertament està començant a fer tant en centres d’atenció primària (CAP) com en els centres de salut mental CSMA, CSMIJ i CAS?
M- La intervenció que fem tant l’Ismael Clavero com jo, és per evitar que el personal que hi treballa i atén als usuaris discrimini a les persones per motius de salut mental, en base als estereotips i prejudicis que existeixen. Es fan 3 tallers amb cada grup de professionals.

OB- Quines professions estaven representades en el taller que vas fer recentment en un centre de salut mental i addiccions?
M- Psiquiatria, psicologia, infermeria, personal d’administració i atenció a l’usuari del centre i treball social. Tot el personal del centre va venir.

OB- Què és el que més et va sorprendre de l’actitud d’alguns professionals envers les persones amb trastorn de salut mental?
M- Que algunes professionals consideressin que certs tipus de discriminació cap a les persones amb trastorn mental no només eren normals sinó que, a més, estaven justificades.

OB- Com per exemple?
M- Al donar-los la dada de l’ESCA de que “el 21% de catalans creuen que no es pot confiar per la cura d’altres en persones que han estat tractades en hospitals de salut mental”’, algunes van considerar que allò era normal. Afirmant per exemple, que elles mateixes no contractarien com a cangur algú amb trastorn mental. I m’ho deien a la cara, sabent que jo sóc una persona amb trastorn mental!

OB- Quin és el prejudici que hi ha al darrera d’aquesta idea? Què és el que pensen que podria passar?
M- No m’ho van dir clarament però l’estereotip de perillositat ronda per allà. És la por a que li pugui passar alguna cosa a l’ésser estimat pel que s’ha de tenir cura. No crec que es pensi en res concret, però volta en l’imaginari l’atribució de violència, la impredictibilitat, la incoherència, que els hi poguessis fer mal als fills, o que no ho puguis fer del tot bé. A més com es creu que tu no et cuides i ets depenent, no se’t confiarà la cura d’algú altre. Creuen que no ets una persona ‘apta’ per cuidar als altres perquè se’t pressuposa que si no saps tenir cura de tu mateixa, com t’ho faràs per cuidar als demés?

OB- Quina és l’actitud concreta amb la que et vas trobar davant d'un grup de professionals sanitaris que anaven a fer la formació sobre estigma?
M- Per part de la majoria hi havia curiositat. Però la sensació que vaig tenir per part d’alguns va ser com d’escepticisme i distància. Mentre feia el taller vaig sortir de l’armari bastant ràpid, és a dir, a dir-los que jo era una persona amb experiència pròpia en l’àmbit de la salut mental. Inclús vaig explicar-los alguns problemes de discriminació que havia patit jo mateixa i quin era el meu diagnòstic.

OB- Concretament dins de l’àmbit sanitari, quin tipus de comportament característic d’un professional de la salut creus que seria prioritari de revisar?
M- Ells van fer bastanta autocrítica i tenien força consciència que sobreprotegien i controlaven. I que prenien decisions en nom dels pacients. Això, segons ells mateixos explicaven, es tradueix en no donar alternatives de tractament a seguir, en dir-los als pacients com han de portar la pròpia vida. Van començar a discutir com es fiquen una mica en la vida dels pacients pel seu bé– i a mi m’agradaria veure si és una mica o molt- Però clar, això és sobreprotecció! Perquè ells consideren que l’altre no pot procurar pel seu propi bé, i per això el professional pensa que té el dret de dir a l’altre el que ha de fer. Penso que el fet de que això ho admetessin les mateixes professionals ja és un gran què. Espero que més endavant puguem debatre més i puguin sortir coses més concretes i més profundes. Però de moment estàvem trencant el gel i al principi la gent es mulla poc.

OB- Quina era la teva sensació abans d’anar-hi per primer cop?
M- Hi anava molt preparada per desmuntar aquest prejudici d’incompetència que plana sobre les persones amb un trastorn de salut mental. A que si algú em desacreditava pel fet de tenir un diagnòstic de salut mental jo sabria com entomar-ho per trencar-li els esquemes. Em sentia molt forta en aquest aspecte. Fins i tot amb il·lusió de “ a veure que em diran?”Desitjant donar una resposta a l’alçada per poder desmitificar i trencar els seus estereotips. Però també tenia una mica de por, per veure si seria capaç de guanyar-me’ls, si la cosa aniria fluïda durant el taller, si podria mantenir la seva atenció tota l’estona.

OB- I com en vas sortir?
M- Molt contenta! El que jo vaig poder observar és que a l’inici del taller hi havia un petit percentatge de persones que corporalment ja se les veia tancades, poc receptives, potser amb una expectativa baixa, o sense motivació pel que anaven a fer. Mirant-me una mica com “ara aviam què em vens a explicar...” I a mesura que avançava el taller es van anar integrant i estaven molt més motivades. Fins i tot se’ns va passar l’hora volant, es van implicar molt i crec que, gràcies als vídeos de testimonis, i altres materials sobre estereotips, se’ls conduïa a qüestionar-se: “si potser tinc integrats aquests estereotips i sense voler discrimino en l’àmbit del racisme, és veritat que també ho podem fer cap a la salut mental” De manera que ja no se sentien directament interpel·lats sinó que d’una forma més indirecta entraven a plantejar-se que potser sí que es donaven certes discriminacions en el seu àmbit professional. No sé fins a quin punt la seva actitud va canviar, però com a mínim la seva postura corporal es va anar obrint i això, per mi, ja m’indicava una petita transformació.

OB- Per què creus que és innovador aquest projecte?
M- Sobretot pel suport de la Generalitat de Catalunya. Ja havíem fet tallers similars de formació a professionals de forma puntual però, en aquest cas, és diferent. La metodologia que utilitzem, els continguts, i les diferents perspectives des d’on es parla, tant des dels professionals que em recolzen gràcies al seu testimoni recollit en materials audiovisuals com fins i tot des de les veus de la primera persona que surten en els vídeos també. I això és el primer cop que ho fem d’aquesta manera. I sobretot el que deia, que el suport institucional permet que es pugui fer a tot arreu i de manera continuada, que és la forma de poder canviar les coses. Perquè sinó, amb una formació o taller un cop a la vida no tindria tant de sentit. El més interessant és poder-ho fer d’una forma seriosa, continuada i generalitzada per tot Catalunya.

Carregant, un moment, si us plau