No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

“Representar el rol de cap de família, de persona forta, no et permet ser vulnerable”

“Quan al 2010 peto, me n’adono que em passen coses que surten del meu control i que probablement necessitaré ajuda dels altres.”

Fa uns 9 anys que la vida de l’Albert es va veure sacsejada per l’ansietat. Després de treballar 12 anys com a coordinador d’equips en el món de les noves tecnologies i la informàtica, una feina que li encantava, les condicions van canviar, el context socioeconòmic era cada cop més difícil i passava per un moment delicat a la seva vida. Tot això va acabar desembocant en un problema de salut mental que es va veure agreujat per la resposta de la seva feina, que no va ser capaç d’abordar el problema ni adaptar-se a les seves necessitats. 

L’Albert té 45 anys i es defineix a sí mateix com a un home sense cap afició concreta, li agrada llegir, caminar, anar a la piscina, però poc a poc, i mentre anem conversant amb ell, ens adonem que totes les activitats que ha portat a terme aquests últims anys giren entorn a la família. Gaudeix d’ella a jornada completa des de que el món laboral li va donar l’esquena.

Aprofitem la seva participació a la formació no mixta per a activistes del passat 15 de juny, on s’explorava de quina manera afecta l’estigma en salut mental segons el gènere, en aquest cas el masculí, per parlar amb ell i conèixer-lo una mica millor. 

 

Fa unes setmanes vas participar en un taller no mixt sobre estigma i masculinitat. Què et va semblar? Què vas aprendre? 

És un espai que normalment no trobes, sobretot que sigui no mixt per homes, i focalitzat en temàtica de salut mental. Em va semblar curiós. Jo crec que al principi tots anàvem una mica cohibits, o al menys és la sensació que jo vaig tenir. Era una entorn protegit, perquè més o menys tots ens coneixíem, veníem de l’entorn de salut mental i ja ens havíem trobat a altres formacions, i potser el nivell d’empatia era més alt que en altres escenaris. Es notava que els dos talleristes estaven molt ficats en la temàtica, el llenguatge que feien servir i la manera d’adreçar-se a nosaltres era diferent, per mi no era habitual, però va costar poc entrar, ens ho van facilitar molt. De fet és la primera formació en la que he pogut treure’m les sabates! Vam arribar a un nivell de relaxació i d’intimitat on els homes no arribem normalment. Els talleristes ens van acompanyar molt per facilitar aquest ambient: convidant a la conversa, obrint espais per participar… Jo personalment m’hi vaig sentir molt a gust.   

 

Creus que l’estigma t’afecta de manera diferent pel fet d'identificar-te com a home? Per contra, el fet de ser home t’ha aportat algun privilegi pel que fa a l’estigma i a la salut mental? 

Crec que en general, ser home t’afavoreix perquè en el món en el que vivim, l’home té més facilitats. L’exposició de l’home és més pública, i la de la dona més privada, més domèstica, més tancada. El que t’ensenyen des de petit, i segurament el que he vist del meu pare, és que el rol de l’home és el de proveïdor de tot. Dins el meu nucli familiar el paper més emocional i aglutinador era el de la meva mare, en canvi el pare era qui portava els diners a casa, qui tenia el reconeixement dels veïns i les veïnes: el Sr Piquer, sempre amb el seu traje i la maleta, l’home treballador… Mentre la meva mare criava a 5 fills, treballant de vuit a vuit tots els dies de l’any! Això continua passant avui dia. Ser homes ens aporta certs privilegis segurament perquè la gent no et qüestiona tant el que puguis fer. 

Per contrapartida, representar el rol de cap de família, de persona forta i capaç, no et permet ser vulnerable. En aquest sentit, i pel que fa a la salut mental, és difícil perquè a tot l’estigma que va associat a aquesta temàtica li has de sumar el pes que suposa les expectatives que genera el paper que “interpretes”, pel fet de ser home.              

 

En el teu cas concret, com t’ha afectat l’estigma per raó de salut mental en el teu dia a dia?

En el moment que vaig petar, se’m va desmuntar tot. D’aquests 9 anys, els 3 últims he assumit tot l’estigma que hi ha al voltant meu. Sobretot laboralment. Pel que fa a la família, sempre he tingut un entorn amable, tot i que no sempre ha sigut fàcil. A vegades la meva família no entenia que un problema com l’ansietat, sovint minimitzada i banalitzada, se’t podia escapar de les mans, et podia inhabilitar del tot. Fins i tot les coses més senzilles em semblaven una muntanya. Això costa d’entendre i sovint la resposta era: “això és només que estàs nerviós”, “has de tirar endavant”…, però no sempre és possible. 

És un cúmul de coses. Primer de tot, la feina interna que suposa passar el sotrac. Després, encetar el procés d’estabilitzar-te sabent que hauràs de conviure amb una cosa que fins ara  sabies que existia, però que mai havies experimentat en primera persona. Un cop assumeixes això, començar a explicar-ho lluitant contra l’estigma que ve d’un mateix. Un autoestigma molt relacionat amb el que parlàvem abans. Et quedes amb la sensació d’orgull ferit. 

En aquest procés va néixer el meu fill. Per mi, la cura cap al meu fill m’ha servit també d’excusa per escapar-me d’un món laboral hostil que no ha sabut adaptar-se a la meva situació ni necessitats. Fins i tot la llevadora em deia: “t’has de posar les piles, perquè aquest nen necessita un pare sense ansietat.”, i jo pensava que tenia raó, que era veritat. Aquestes paraules, quan just estava passant pel sotrac, em van marcar molt. Ara, amb el temps, veig que si hagués tingut un altre tipus de malaltia no m’ho hagués dit mai.   

 

Ens has comentat que la feina va ser un dels àmbits on més vas patir l’estigma. Explica’ns el teu cas.

Sí, a la feina és on més em va afectar. Vaig deixar de ser útil a l’únic entorn on fins llavors m’havia anat bé. 

En un primer moment, ho vaig amagar. Durant aquests 9 anys he anat treballant de manera intermitent, però cada vegada durava menys. La meva intenció sempre era tornar, per això no volia dir res, per no mostrar-me com una persona incapaç ni vulnerable. Quan els companys em preguntaven deia que havia tingut problemes de salut, però mai entrava en el detall. 

Ho vaig acabar compartint amb la gent més propera i la resposta va ser: “Tu? No m’hagués imaginat mai que tu patissis ansietat!” La imatge que tenien de mi els meus companys i companyes de feina era d’un tio fort, que feia equip, complia els seus objectius, em relacionava bé amb la resta de la gent, sempre em mostrava content i alegre…  Quan em responien això, per un costat era bo perquè tenien una imatge positiva de mi, però per l’altra, aquestes respostes em deien que havia fallat. Si la gent et situa a l’extrem més lluny del fracàs, i fracasses, doncs la caiguda és molt més forta. Vivia l’ansietat com una derrota: no era capaç de fer el que se suposava que havia de fer de cara a la gent que m’envoltava.

Ara ho miro amb distància i potser si hagués dit més que “no” ho hagués viscut d’una altra manera, però no té sentit focalitzar-se en el passat, tot i que a vegades és inevitable.

 

Com relaciones aquestes discriminacions amb el model de masculinitat? Havies pensat en aquest tema abans de fer el taller?  

Durant aquests anys ja havia reflexionat entorn a aquesta temàtica i amb el taller he consolidat totes aquestes reflexions. Ens van donar un punt de vista diferent, que jo no el tenia tan proper, i al posar-nos les ulleres de gènere sí que és veritat que veus clar el mandat de la masculinitat, que no es tant el que tu decideixes sinó el que la gent creu que com a home has de fer. Això té molt a veure amb la sensació de fracàs de la que et parlava abans. El model d’èxit el portes marcat, jo al menys el porto marcat des de que vaig començar a estudiar als 6 anys. Durant tota la meva vida el model d'èxit ha sigut triomfar laboralment, en aquest model no hi cap res en relació a la família, al contrari, les emocions te les has d’estalviar, no pots plorar, has d’estar sempre content… Amb el temps m’he adonat de que l’èxit no ha de ser només laboral, que no hem de ser ni som tan forts… Si fóssim capaços de mostrar més la nostra vulnerabilitat, seriem també capaços de demanar ajuda abans. Això a mi em va passar. 

En el meu cas, per exemple, passar per aquests moments d’ansietat, m’ha fet intercanviar el rol amb la meva dona. El meu fill ja sap que si la meva dona es queda sense feina, som pobres, i que els moments d’oci els passa amb mi, i sense gaire trauma! Ara el meu model d’èxit és passar-me la tarda jugant amb ell.         

 

Creus que els coneixements adquirits aquests últims anys t’haguessin fet canviar la manera d’abordar l’ansietat i l’estigma? 

Sí, crec que les meves reaccions a les discriminacions per raó de salut mental que vaig patir a la feina o a altres àmbits de la meva vida haguessin sigut molt diferents. Si ara ho tornés a viure, segurament relativitzaria la importància que li donava a la feina abans i tindria molt més discurs per respondre a aquelles persones que m’han discriminat.

 

Si poguessis parlar amb el teu jo d’abans, què et diries?

Creu i confia en tu mateix. Construeix la teva vida segons les teves pròpies referències i no segons les expectatives de la gent que t’envolta. Això és el que intento fer cada dia.

 

I al teu fill?

Ara mateix li diria al meu fill que ha de tenir la maduresa suficient com per reconèixer i tenir en compte els inputs que li venen de fora, però procurant sempre que el dictat de la seva vida li vingui d’un mateix. 

La gestió de les emocions que jo estic fent amb el meu fill no té res a veure amb les que vaig viure jo de petit. I mira que a casa he tingut un element molt emocional, que era la meva mare, i un pare que també ho era, però que ho amagava, per tant, he viscut la gestió de les emocions, però en cap cas de la mateixa manera. Jo he plorat davant del meu fill moltes vegades i ell amb mi, i hem parlat de què ploraven i de què ens passava, de com ens sentíem anímicament… 

 

Creus que si el teu fill, en un futur, passés per una situació semblant a la que tu has viscut, ho gestionaria de manera diferent?

Jo crec que per com ho hem tractat a casa i, sobretot, per com ho està treballant també a l’escola, la gestió que farà ell de les seves emocions, tant positives com negatives, serà molt diferent i crec que tindrà més recursos per abordar-ho. Pel que fa a l’estigma, sovint ve donat pel tabú i el silenci que hi ha entorn a la salut mental, per tant, en el moment en què tenim més recursos, coneixements i capacitat de gestió, es perd la por a parlar del tema. Si s’elimina el tabú, jo crec que a la llarga i amb una mica més de feina, l’estigma també desapareixerà. El fet de parlar-ne ja és un gran pas.  Ens queda una feinada per endavant, però només el fet de poder educar millor als nostres fills i filles ja és un gran motiu per no desistir-hi.  

 

Carregant, un moment, si us plau