No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

Cinc testimonis sobre discriminació i estigma

He viscut discriminacions per raons de salut mental (pateixo una fòbia social, amb transtorn de personalitat per evitació) en tots els àmbits de la meva vida. A l'escola, en grups d'amics i fins i tot la meva pròpia família. També m'ha dificultat poder aconseguir una feina perquè la primera impressió que dono a causa del meu "problema" és molt dolenta, i les persones tendeixen a jutjar el que no entenen. Em fan sentir que valc menys que els altres, perquè ningú entén realment el que em passa, i moltes vegades fins i tot prefereixo no intentar explicar-ho perquè la por a l'opinió dels altres m'afecta massa i sento com que visc a mitges i pensant sempre en la opinió dels altres.

Anònim

 

Vivo en Barcelona hace 9 años.Tengo 35 años. Tuve mi primer ataque de pánico con 15 años y en urgencias del hospital de mi ciudad, en Portugal, el médico simplemente le dijo a mi madre que yo estaba teniendo un ataque de histeria adolescente y que seguramente había consumido drogas. Tengo la suerte de tener una madre informada y consciente que no ha desistido de buscarme ayuda.

Anònim

 

Estava fent un cafè amb el meu marit, la meva cunyada i el meu sogre, jubilat. No sé com vam acabar parlant de la pensió. I a mi se'm va acudir dir "com la meva". I el meu sogre, pràcticament ofès, va dir que ell havia treballat i cotitzat 40 anys per cobrar la seva jubilació. Em vaig sentir tractada d'inútil, de gandula, per tenir una pensió per incapacitat. Quan jo no vaig decidir deixar de treballar, sinó que el meu trastorn m'ho va impedir. Jo no estic incapacitada per treballar per voluntat pròpia, és més, rebre la incapacitació va ser un dur tràngol per mi.

Anònim

 

Quería contar que, aparte de en el colegio con los compañeros, he sufrido discriminación en el trabajo. Cuando volví de una baja después de un ingreso, los compañeros parecían tenerme miedo, no se querían quedar solos conmigo y me esquivaban siempre que podían. Me sentí muy mal y muy sola. La situación fue cada vez a peor, hasta que dejé el trabajo para no tener que sentirme cada día así.

Anònim


Jo vaig viure la discriminació amb la meva família. Amagaven a tothom el que m'havia passat, s'inventaven històries per no acceptar la realitat davant els amics. Al principi no m'importava però quan va passar el temps ja no em sentia a gust, mentint i mentint a tothom i amagant la meva malaltia. A ells encara els queda camí per fer.

Anònim

Carregant, un moment, si us plau