No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

Quan no volen que siguis mare

Les passades festes van ser una època feliç. Uns amics que m'estimo van tenir bessons. Em vaig sentir feliç per ells. Però després ha vingut el que sentia jo i el record de les persones que m'han impedit a mi ser mare. Quan ho explico massa breument se m’acostuma a tractar d’exagerada o com que no vaig lluitar prou, no va ser així. La qüestió és més complexa. Arriba un punt, quan portes molts anys de tractament, que confies plenament en el teu entorn més proper, i que quan et diuen que no prenguis una decisió o facis una acció, fas tot el possible per seguir les directrius. Penses que és pel teu bé i que t’hi va la salut.

Quan vaig conèixer la meva parella jo li vaig confessar la meva depressió (tampoc és que la pogués amagar gaire temps), i ell em va confessar un problema de fertilitat greu que el dia de demà podia impossibilitar-li la paternitat. Ens vam acceptar mútuament. En el moment que vam decidir que érem parella estable (ja portàvem vivint un temps junts) i que tots dos desitjàvem ser pares, vam deixar de prendre mesures anticonceptives, perquè en el nostres cas ens podia costar anys o no aconseguir-ho mai. Tot i el meu trastorn mental (i diverses temptatives de suïcidi) érem feliços i ens estimàvem. No vam buscar descendència activament en el moment, perquè érem joves encara, però vam deixar que la natura seguís el seu difícil curs amb nosaltres, perquè sabíem que podia costar molt. En general és millor reduir la medicació primer i buscar l’embaràs després, però en el nostre cas els metges privats que m’atenien aleshores ens van dir que estava justificat. Totes les pors de ser una bona mare les vaig tractar amb l’equip de psicòlegs, que em van ajudar a veure que podia ser-ho, que no ho faria jo sola, i que cometria errors, com qualsevol mare, però no més. Davant la por que la medicació afectés el meu fill, el meu home i jo ho vam parlar amb el psiquiatra que em portava, un metge amb molts anys d’experiència en el tractament de trastorns com el meu. Aquest ens va tranquil·litzar, jo únicament havia d’avisar de seguida que fos possible per poder començar a baixar la medicació en les primeres setmanes. Ens va explicar que, curiosament, moltíssimes dones amb trastorn mental que prenien medicació i es quedaven embarassades, sovint s’estabilitzaven soles a causa de la il·lusió i els canvis hormonals, i es podia arribar a treure la medicació completament durant l’embaràs. Això sí, se'ls havia de fer un seguiment psicològic més estricte durant i després, perquè no estava exempt de riscos.

De manera que al més mínim endarreriment menstrual, em feia la prova, perquè volia assegurar-me de poder-ho comunicar com més ràpid millor i prendre les mesures necessàries. Així va ser com, poc temps després d’haver de deixar de ser atesa privadament, perquè ja no ens ho podíem permetre, vaig descobrir que podia estar embarassada. El meu marit i jo vam anar a l’hospital urgentment per fer-me l’analítica, que va donar que així era i, com que era massa recent, me l’havia de repetir en 48 hores per veure si aquest embaràs era evolutiu o no. En aquestes primeres hores d’un embaràs el cos decideix si és viable o no. La majoria de dones ho passen diverses vegades durant la seva vida i no se n’adonen. Ho experimenten com una regla més perquè només dura uns pocs dies, i si no et fas cap prova és impossible saber-ho. En el meu cas va ser un embaràs no evolutiu. El vaig perdre segurament perquè hi havia algun defecte genètic, com acostuma a passar. Segons ens van dir: “El cos és molt savi”. Però jo ho vaig viure com si fos un avortament, perquè desitjava ser mare i era difícil que ho fos. Dins el meu cap li he posat nom milers de vegades. I no he estat capaç de llençar l’ecografia d’aquell grupet de cèl·lules en tots aquests anys.

Amb els canvis de metges em vaig trobar la situació contrària davant la maternitat, però no em vaig adonar de seguida. La psiquiatra d’entrada em volia fer endarrerir la decisió per quan prengués menys medicació, i no em va estranyar en un principi, perquè era pel meu bé i el del futur fetus. El meu home m’anava dient que ja arribaria l’embaràs, que simplement ens estava costant. I jo, gradualment, vaig anar empitjorant psicològicament. Els tests d’embaràs que em feia al més mínim endarreriment per assegurar-me que no perjudicava un fetus eren un recordatori constant que no podíem. I van començar a passar els anys i la meva insistència va augmentar quan parlava amb els metges.

En una ocasió que li vaig dir a la meva psiquiatra que volia ser mare em va deixar anar a la cara un "Ni se t'acudeixi!". El meu psicòleg em va començar a preguntar si esperava que quedar-me embarassada em curés la depressió. I fins i tot em deien que m’obsessionava. Quan parlava amb la meva família d’aquest tema, em deien que per a mi era millor que no tingués fills, però ningú va trobar estrany, en canvi, que la meva germana menor sense trastorn diagnosticat decidís ser mare amb el pare a quilòmetres de distància, sola i poca seguretat laboral. Però també la meva parella va canviar d’opinió. Mentre em deia que sí que volia que fóssim pares la seva conducta amb mi va anar variant i em va començar a evitar. Però jo vaig insistir, tant que fins i tot vaig aconseguir que amb 35 anys anéssim a una clínica de fertilitat.

En arribar a la clínica i preguntar per una prova, jo vaig posar la mà sobre el taulell, com acostumem a fer els que esperem, distreta. La recepcionista em va tocar la mà lleugerament i em va mirar als ulls. Crec que en aquell moment, que ja estava trista per tota la situació, els ulls se’m devien omplir de llàgrimes, no recordo si vaig arribar a plorar. Era la primera vegada que em sentia compresa en tot aquell procés, únicament amb un gest tan senzill. Que una dona de 35 anys estigui preocupada perquè no es pot quedar embarassada després d’intentar-ho durant anys és normal, no és cap obsessió. Però no es veu sempre així si tens un trastorn mental.

El desengany, després de passar per diferents proves, va ser que, abans de poder passar a una petita intervenció quirúrgica o tractaments més agressius, el meu home s’havia de prendre unes pastilles similars a unes vitamines i va ser incapaç de prendre-se-les més de 3 dies seguits encara que jo li recordava, un dia rere un altre, una vegada rere una altra.

El meu marit i jo vam començar a tenir unes baralles terribles en que jo li deia que ell no s’implicava, que no volia, i ell em deia que sí. Fins que en una se li va escapar: "No sé si podré tenir cura d'algú més". Ell en el fons no volia, per això tenia aquesta conducta. Li feia por la meva resposta i si jo em posaria pitjor. Quan ho vaig saber em vaig sentir morir per dins. Vaig sentir que m’havia enganyat durant anys. Però no vaig fer cap bestiesa. Va ser aleshores que em vaig adonar que cadascun d’ells per separat, metges, família i parella, de manera més o menys evident, van decidir unilateralment que era millor que jo no fos mare perquè tenia un trastorn. Jo havia empitjorat tot perseguint el somni de la maternitat mentre m’obligava a mi mateixa a fer cas de la bona voluntat dels altres, que se suposava que m’estaven ajudant a trobar-me millor i a veure què era millor per a mi. Volia ser mare amb la meva parella, per donar-li a una criatura l’amor incondicional que jo no vaig rebre de nena. Simplement. I no vaig poder-ho ser, perquè van fer el que van poder per impedir-m’ho. Se’m va negar la possibilitat per aquesta visió paternalista del trastorn mental, que en el meu cas va envair la meva privacitat i va anul·lar els meus drets com a dona.

Martina

Carregant, un moment, si us plau