No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

Maternitat

Quan el meu marit i jo vam començar a sortir, amb 25 anys, jo li vaig explicar que tinc depressió des de la pubertat i ell em va explicar que a causa d'un problema a la pubertat, també tenia un problema: potser el dia de demà ell no podria tenir fills. L'un va acceptar la situació de partença de l'altre. I un cop vam començar a viure junts, les coses ens anaven molt bé. Era feliç, dintre de la felicitat que et permet tenir una depressió.

Amb el temps vaig començar a desitjar ser mare, a ser mare, amb la meva parella. Parlava sobre la maternitat amb ell, que volia aleshores esprémer aquella època. I vaig començar a parlar-ne amb els metges. Em preocupava molt transmetre-li a un fill aquesta malaltia, genèticament, per contacte familiar o per qualsevol motiu, encara que no en fos jo la "culpable".

Fins i tot em preocupava si jo podria ser una bona mare. Em van respondre que era un bon símptoma que això em preocupés, un bon pare o mare es preocupa pel benestar dels seus fills. No estava sola, tenia parella i una família per ajudar-me si això em preocupava. I que jo podia ajudar un fill meu si patia problemes mentals: no trobaria la mateixa incomprensió i manca d'ajuda de tants.

Per aquella època, a més, vaig tenir un embaràs no evolutiu. Me'n vaig assabentar gairebé de casualitat. Només va durar dos dies. I el dolor d'aquella pèrdua, o diguem possibilitat, perquè no va arribar a ser mai un fetus, va ser horrible. Tot i així encara va reforçar més el meu desig. Només aquell amor i preocupació per un grupet de cèl·lules durant unes hores era meravellós. Era el més gran que havia viscut mai.

Però la situació econòmica que patíem a causa de la crisi no ens ho permetia. Vam arribar a deure molts diners per poder continuar junts, menjar i tenir un sostre. De tota manera, cada cop em sentia més deprimida a causa de no tenir criatures, tot i que entenia la situació i l'espera. El meu agreujament va comportar l'augment de la medicació. La nostra vida de parella es va veure afectada per les preocupacions econòmiques i el meu estat mental cada cop era pitjor.

Van començar les discussions per mirar si érem fèrtils o no, i per veure si en un futur hauríem de recórrer a ajuda mèdica. Són processos llargs i s'han de començar aviat si hi ha problemes en la concepció. Havia llegit molt sobre el tema. No podiem posposar-ho a causa dels nostres problemes de fertilitat. Si arribava el moment que no poguèssim fer front a les despeses, ens aturaríem.

Jo plorava i plorava, sola o amb ell, per aquest tema. Sentia molt dolor i una gran impotència. Vam mirar de solucionar els nostres problemes econòmics amb un pis de lloguer més barat en una altra població i va trobar una nova feina i estabilitat. A la nova població només era visitada per la sanitat pública, exclusivament. No hi havia diners.

Al CSMA sortia el tema de la maternitat de tant en tant, perquè em feia mal. Però l'esquivaven, "més endavant" em deien sempre. De vegades em deien que no m'obsessionés o em preguntaven si esperava que la maternitat em curés. Barbaritats. M'acostava als 35 i al descens dramàtic de la fertilitat natural i la meva preocupació i ansietat sobre aquest tema cada cop eren més grans. Finalment, en una cita fatídica amb la meva psiquiatra, davant el meu desig de ser mare, em va respondre: "Ni se t'acudeixi!". Tinc les paraules i el to gravats a foc a la memòria, dient-me què havia de fer amb la meva vida i il·lusions.

Tot i el dolor, vaig seguir insistint a la meva parella. Vaig aconseguir que ens féssim proves per veure si podíem o no. En el seu cas no era esterilitat, tot i que gairebé. Jo podia físicament. I va començar el procés. Ell havia de prendre unes pastilles caríssimes durant 2 o 3 mesos. Les vam comprar, però no va arribar a prendre-se-les ni durant una setmana seguida després de múltiples intents i de recordar-li jo mateixa, que en prenia moltíssimes diàriament. Sempre les acabava deixant. I només era per veure si augmentaven les possibilitats o si havíem de continuar buscant altres solucions.

La darrera vegada que vam parlar sobre el tema, ens vam barallar, i va sortir la veritat. No volia tenir fills amb mi perquè no se sentia capaç de tenir cura d'una segona persona. M'havia estat donant excuses durant 7 anys. Sempre em deia que ho deixava per quan fos una necessitat imperiosa per a mi (les llàgrimes, converses, baralles i depressió que s'agreujaven contínuament resulta que no eren prou senyals de com havia esdevingut d'imperiós per a mi, sembla).

Aquell estiu vaig marxar de casa. No podia suportar que m'hagués enganyat. Però, sobretot, que jo m'hagués deixat enganyar. Ens estimàvem, això era clar. Però va decidir per mi en comptes de plantejar-me els seus dilemes des de bon principi. Resulta molt difícil, per no dir impossible, deixar d'estimar una persona que t'estima amb tot el cor i que t'ha salvat la vida, de vegades literalment, contínuament. Quan tot i estar esgotada per la teva malaltia, segueix allà, esforçant-se sempre.

El vaig acabar perdonant i tornant a casa quan vaig aconseguir, finalment, posar-me en la seva pell. Però ha marcat la nostra relació ja per sempre. No confio en ell com ho feia en el passat. I sé que no podré, perquè el record i el dolor seguiran sempre. No puc oblidar encara que l'hagi pogut perdonar. Ell tampoc es pot perdonar. I haurem de treballar la confiança sempre més.

Costa parlar d'aquests temes, però sincerament espero que la nostra experiència, el que he patit jo, ajudi altres parelles en la nostra situació. Tenir un trastorn mental no és ser un infant, ni ser incapaç de prendre decisions sobre la teva vida. Parleu en tot moment. Eviteu que la discriminació en la família, en la parella, s'emporti res del que és important per a vosaltres. Per això he decidit fer sentir la meva veu.

Anònim

Llegeix 'Género'

Llegeix 'Fue un delito' 

 

Llegeix 'Violación'

Llegeix 'El miedo' 

 

Llegeix 'Violencia en
el ámbito familiar y
violencia sexual'

Llegeix 'Una mujer
sin derechos'

Llegeix 'No os fiéis
del amor online' 

 

Llegeix 'Quitándome
las culpas: fue un
abuso'

Llegeix 'Recuperarnos
a nosotras mismas'

Llegeix 'Maternidad'

Llegeix 'Stop a la
violencia de género'

Llegeix 'Aterrorizar
también es violencia'

 

 

Has passat per una experiència similar? Les dones que han passat per un problema de salut mental poden arribar a tenir quatre vegades més risc de patir violències de gènere. Denuncia-ho als blogs. Aquí t'expliquem com fer-ho:

Carregant, un moment, si us plau