No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

Activista non stop

Fa tres anys escrivia a la web d’Activament una valoració dels meus primers mesos com activista en el terreny de la salut mental. Sembla que no però aquesta àrea evoluciona més ràpid del que creiem. No m’imaginava parlar davant d’estudiants jovenets, protagonitzar un capítol d’una modesta minisèrie televisiva, visitar mitjans de comunicació importants i xerrar a vegades amb periodistes, entre ells especialment els del Grup Barnils. El mateix pot dir-se del contacte amb els professionals sanitaris, estudiants i fins i tot amb persones ingressades en la secció d’aguts d’un hospital. Cada cop més gent se suma a la lluita i un no vol quedar-se enrere. ¿I qui podia endevinar que participaria en un blog col·lectiu i “respectaria” els plaços d’entrega (gràcies Sergi F. pel teu suport) quan em costa tant no defugir les obligacions?

Sumem planes i planes i minuts i minuts de notícies estigmatitzants tot i que també hem aparegut molts cops explicant la nostra tasca. I és cert que de vegades trobes a faltar companys amb els quals has tractat, amb més o menys experiència que jo mateix. O els qui ens vam formar junts i vam obtenir el “títol” d’Activista a la vegada. Ja sé que ens diuen que les etiquetes són plenes de prejudicis... si m’ho permeteu, faria una mínima distinció entre activistes: els brillants i constants, els brillants i irregulars o distrets per altres àmbits, els que es mantenen en silenci o han decidit apartar-se del soroll, els qui se situen amb ganes a la recta de sortida, abandonada ja la por i... com oblidar-se dels activistes peons, on jo em puc incloure i que són necessaris perquè la pinya no defalleixi.

Penso que potser hauré de buscar una vivència personal forta i discriminatòria encara per més temps. Serà un senyal que m’ha acompanyat la sort perquè altres companys han hagut de fer front a episodis on han demostrat la seva força amb escreix. Per la meva part, vaig aconseguir que em reconeguessin un grau de discapacitat, el meu carnet em va permetre la meva feina actual i així vaig fent.

A nivell més introspectiu, gairebé és per riure (o plorar) com unes setmanes de tristor en ocasions s’acaben per un fet puntual, una brometa, una conversa amb algú. Seria l'equivalent a empassar-se una cullarada d'un xarop que ofereix confiança o valor sense tenir cap propietat curativa. I com últimament em fan patir els dies lliures, buits d’activitats. I les vacances. Dedueixo que em manquen amistats properes o hobbies/activitats que em donin una mica de vida o temps de lleure.

Visc amb els meus pares i no m’agrada molt que es preocupin més per mi quan veuen el David agitat que el David que no té ganes de sortir de l’habitació. Estic sotmès al contrast de gaudir d’una existència còmoda però em desoriento amb facilitat i no trobo el meu lloc al món. Crec que no aprofito el temps i que les meves habilitats són escasses. El que tinc clar és que em sobren les coses a dir quan es tracta de salut mental. La meva experiència, els meus estudis. Ompliríem enciclopèdies de fets lamentables que es repeteixen avui en dia. L’anunci famós de Campofrío ha arribat a finals d’any, i què? Ja no ens mosseguem la llengua, donem la cara, parlem, amb o sense el suport de famosos, i molt més que ens espera.

David

 

Llegeix aquí més testimonis d'activisme durant el 2017: 

 

'Activista non stop' - David

 

'L'experiència amb la sensibilització de periodistes a Osona' - Dani

 

'Explicar la meva història als instituts' - Laura

 

'Es para mí un motivo de honda satisfacción...' - Enric 

 

 

'Què pot fer un representant d'activista?' - David

 

'L'experiència amb les sessions d'avaluació d'Obertament' - Laura J.

       

Carregant, un moment, si us plau