No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

Estigma laboral

Porto treballant en una nova empresa des de fa 10 mesos. Estic ben valorat i els meus companys em tracten bé. Em dic James. Ara, en poc temps, em tocarà renovar el contracte i segurament passaré a ser fixe.

Vaig entrar gracies a un antic company, el Manel. Treballàvem abans a una altra empresa i ens van acomiadar per un ERO. Passat un temps, ell va trobar feina a aquesta nova empresa, però jo vaig decidir provar a treballar com autònom i provar sort pel meu compte un parell d’anys. Vam seguir en contacte de totes maneres, és un bon amic.

Això no va sortir be, els clients només et criden i et paguen si et necessiten; mentrestant, vius dels estalvis o del que has guanyat, així que vaig parlar un dia amb el Manel i em va dir que buscaven treballadors pel seu departament. Vaig fer una entrevista amb el seu cap i ens vam posar d’acord amb el sou i les condicions i de seguida vaig començar a treballar. El cap, en Josep, és un crac i, a més d'intel·ligent i bon mestre, és molt bona persona i molt amable, per a mi és com si fos Déu a la feina, és molt bo en el que fa, igual que el meu amic Manel. Tinc molta confiança en ells.

Un dia, ja fa anys, vaig comentar-li al Manel, que feia ja anys que ens coneixíem, que tenia un trastorn bipolar. Després d'estar separats per la feina, no se’n recordava, i un dia que érem sols al carrer fent un tomb per pair el dinar, li ho vaig comentar de nou. No es va estranyar, el Manel es un tio com cal i el que em va preguntar és si ho portava be i em prenia la medicació. Evidentment que sí, li vaig dir, la feina aquesta és important i vital per molta gent i porta, de vegades, bastant estrés i he d'estar sempre al 100%. Ell també tenia un amic amb el mateix problema i també ho portava bé.

Ara la meva por és si algun dia m’agafés un episodi maníac a la feina, què passaria? Crec que el meu cap, el Josep, es posaria del meu costat, però de la resta de caps superiors i del departament de recursos humans no ho sé, quina política tenen, igual no se’n refien i amb un episodi maníac complicat podria perillar el meu lloc de feina, que necessito.

Què seria el més prudent, agafar per banda el meu cap, el Josep i dir-li el que em passa? O callar, anar fent el dia a dia i esperar que no passi res? Tinc amics allà a la feina, si mica en mica ho vaig explicant, però amb cura i a poques persones, les mes properes, tindré més gent que estarà pendent de mi i si en algun moment tinc símptomes i jo els he avisat del meu problema, segur que em poden donar un cop de mà i ajudar-me.

I ara la pregunta, què creieu que seria el millor que puc fer, dir la veritat o bé si passa algun cop, el Manel, que ho sap, respondrà per mi?

James CBF

Carregant, un moment, si us plau