Ni histèriques, ni silenciades: Rosa

Cap a la tardor de l’any 1995 feia un any i mig que havia passat una depressió post part amb una simptomatologia aguda.

La minimització que vaig fer d’aquesta crisi (que no acceptava), més un trasllat geogràfic per motius laborals em van abocar a un estrès que em van fer molt vulnerable. Ara ja no era postpart sinó que el trastorn es va convertir en més sever: depressió endògena i posterior trastorn sever.

En el decurs de deu anys la depressió es va alternar amb períodes de certa estabilitat. Intentaré fer unes breus reflexions respecte al que em va passar en l’àmbit d’atenció sanitària:

Aquest diagnòstic en salut mental m’ha comportat una manca de credibilitat inicial davant alguns professionals sanitaris quan em presentava davant de la consulta amb malestars físics i que sovint me’ls justificaven com angoixa i ansietat degut al trastorn. Em va costar un any que em derivessin a l’especialista perquè a simple vista no tenia res, tot semblava producte de les meves obsessions.

Aquest infradiagnòstic el vaig superar amb la meva insistència en les visites mèdiques a l’Atenció Primària i aquesta es la que em va salvar quan vaig aconseguir que em fessin la mamografia que va permetre detectar un tumor incipient de càncer de mama.

Val a dir que, finalment la ginecòloga que em va derivar cap a la prova diagnòstica es va fonamentar en: “jo no hi veig res, però davant del dubte, millor fer la mamografia”.

L’enteresa amb que vaig afrontar el tractament de quimioteràpia em va retornar la dignitat perduda i vaig recobrar el respecte dels meus i del personal mèdic que em tractava. Sembla ser que torno a ser considerada la dona forta que era abans de la primera crisi i malgrat el meu trastorn, no sóc tan obsessiva com ells creien.

Per finalitzar, dir-vos, que els períodes en que tenia un gran buit de xarxa social, són els que han coincidit amb l’esclat de les meves crisis. I tanmateix, entre les múltiples coses que m’han ajudat a recuperar-me, han estat la solidaritat i el suport femenins. També he aprés a demanar ajuda i a oferir-la, com un eix vertebrador que fomenta la nostra salut mental.

Aquest 8 de març: Ni histèriques, ni silenciades!