Històries en primera persona sobre salut mental

    El Nadal és època de retrobaments, de germanor, caliu, família i per alguns, d’ansietat.    M’encantaria que un cop passades les festes, algú em preguntés: Què t’ha cagat el tió? i jo pogués respondre: Una gorra, un llibre, sense afegir-hi, i ansietat, m’ha cagat ansietat, també. A mi el Nadal mai m’ha agradat, ni de petit, no li veia sentit i a mesura que m’he fet gran encara menys, però que ningú pateixi, això no és una altra dissertació sobre el Nadal i el capitalisme.

Soc activista d'Obertament des de l'any 2015. I me'n sento molt orgullosa de formar part d'aquesta gran família que som tot els activistes i tècnics que hi treballen.I vull aprofitar per felicitar per aquests 10 anys de vida.I que en siguin molts més, perquè sens dubte, encara queda molta feina a fer en aquesta societat.

La recuperació és el camí que inicio després d’una descompensació. Implica un gran esforç continuat per tornar a alçar la meva vida. És la reconstrucció després d’un tsunami.

Recentment al Periódico de Catalunya sortia una notícia amb un titular prou remarcable: “Tenia depressió i m’autolesionava i els professors no em van ajudar» Després d’una situació de postpandèmia on el nostre alumnat ha patit moltíssim les seves conseqüències, ja que l’adolescència i primera joventut és  un moment vital molt interessant i ric de recepció, però contràriament des de fa ja uns anys la por i la incertesa han estat reclams constants dels mitjans de comunicació, xarxes socials  i altres potes de les indústries culturals.

Vivia tancada, des de sempre tancada. No sabia si amagada en algun compartiment d’un bergantí pel moviment constant. O potser anava en bicicleta sense tenir-ne cap a l’abast. Tot eren vibracions, soroll, foscor, llum intermitent. Quan sonava música, se sentia brillant i eufòrica i voltava tancada en aquell lloc.

Ja tenim al pesadet de torn del blog. De què parlaré ara? De mi. I espero que algú més se senti una mica identificat, clar. Sovint un va amb bones intencions per la vida i l'entorn creu que ets o massa seriós, o poc sociable.

Des de fora pot semblar molt greu que algú ingressi en un hospital psiquiàtric però, de debò, no n’hi ha per tant. Val la pena que ho normalitzem.