No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

Suïcidi i tabú

Al llarg de la meva vida he intentat suïcidar-me quatre vegades. Malgrat que la nostra societat posa el suïcidi a la capsa dels tabús, el cert és que per tal de mantenir-ne la idea d’irrealitat (això no passa, això no existeix!) també l’envolta d’una aura de misticisme poètic que el romanitza (això només passa a les novel·les, només passa a les pel·lícules!). Aquestes dues lectures socials del suïcidi són rotundament perjudicials: l’una perquè evita que se’n parli, i l’altra perquè permet que es faci només dins dels paràmetres de la ficció. El suïcidi, però, és un fenomen del tot real.

Per evitar-lo cal, doncs, parlar-ne rigorosament i com allò que és: una cosa que

passa, ja sigui en forma d’ideació, d’intent, o, malauradament, de fet consumat.

Una de les vegades que em vaig intentar suïcidar vaig haver de passar un temps a l’hospital. El dia següent d’haver rebut l’alta, una amiga d’aquella qui aleshores era la meva parella es va posar en contacte amb mi. Em va dir que estava molt enfadada amb mi perquè m’havia intentat matar, que ella alguna vegada també havia pensat que ho podia fer, però que naturalment no ho havia fet. Si jo m’hi vaig poder resistir, tu també hauries d’haver pogut. És obvi que dir això a algú que ha intentat acabar amb la seva vida és cristal·linament

violent. Ara bé, per què és tan freqüent que es titlli les persones que han intentat

suïcidar-se de febles o covardes? Ras i curt, perquè la imatge social del suïcidi no s’adequa ni de bon tros a allò que és realment.

Aquestes dues lectures socials del suïcidi provoquen que quan algú s’hi troba cara a cara no reaccioni amb humanitat i empatia, sinó que ho faci des del judici i la negació. Es reacciona al suïcidi de la mateixa manera que es reacciona a una

pel·lícula inversemblant: com que el tabú i la romanització el situen com a

inexistent o irreal, no es tenen eines per reaccionar-hi com es faria amb qualsevol altre fet humà que la societat admet com a possibilitat real que pot afectar tothom, com per exemple la pèrdua, el dol o una malaltia.

Per tal de poder lluitar contra el suïcidi cal que ens atrevim, primer, a admetre que existeix i, després, a entendre què passa dins d’una persona quan ho intenta. Per fer-ho no cal entrar en detalls morbosos: senzillament cal entendre que no és una decisió arbitrària ni fàcil. Al cap i a la fi, creuar la línia implica anar contra allò més bàsic del propi cos, sobreviure, i arribar a aquest extrem no és ni feble ni senzill. El més important que cal entendre és que si bé és cert que el suïcidi fa patir les persones properes a qui ho intenta, la persona que més pateix, i que per tant més necessita la comprensió i la companyia humanes, és la persona que ha arribat a l’extrem de no voler viure. Ajudar vol dir això.

Per tal que ajudar sigui més fàcil, cal que la societat s’atreveixi a crear espais de

reflexió sobre el suïcidi que serveixin d’altaveu perquè se’n parli i s’hi sàpiga

reaccionar. Si no, el suïcidi seguirà sent una realitat amagada i silenciada que només es fa visible i sorollosa quan ja és massa tard.

Carregant, un moment, si us plau