No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

Estem d'aniversari

Avui estem d'aniversari! Fa 16 anys del meu primer ingrés.

Setze anys i puc dir, sense gaire por a què direu (o diran), que em van ingressar a la unitat d'aguts de l'Institut Pere Mata quan tenia 20 anys i, amb perspectiva, penso que no va ser tan traumàtic com algú es pot imaginar. En el meu cas, em van ajudar a recuperar-me i vaig poder continuar fent la meva vida amb bastant normalitat en sortir. Des de fora pot semblar molt greu que algú ingressi en un hospital psiquiàtric, però de debò, no n'hi ha per a tant. Val la pena que ho normalitzem.

Quan deixes de viure en el mateix món que els altres, una manera efectiva de tornar és ingressar en un hospital (psiquiàtric) perquè amb contenció farmacològica (còctel de pirules), recuperant les hores de son, establint una rutina, estant en observació, fent teràpies de grup... de mica en mica el quadre va desapareixent de la realitat i passa a ser-ne un més per emmarcar. Així és en el meu cas i aquesta és la meva manera de viure-ho. La meva experiència NO es pot extrapolar ni es pot generalitzar perquè cadascú viu el procés/processos de forma diferent. La meva opinió és que, arribats al punt en què no pots ser tu mateix, el teu entorn pateix i has perdut tota noció o perspectiva de la realitat, és d'agrair que hi hagi un lloc especialitzat on poder anar per recuperar-te tranquil·lament.

Crec que puc determinar amb exactitud el dia en què vaig prendre la bifurcació rumb cap a la mania, dijous 03/02/06. Fins al 09/06/06 el meu cervell va estar alterat, remant amb força cap al desastre. Són molts mesos despirulada, 4 mesos! Mai més he estat tant de temps pintant un quadre, sempre m'han aturat abans. Per tant, fa setze anys, tal dia com avui, no m'haguéssiu reconegut.

Durant molt de temps he estat callada. He explicat el que m'ha passat i em continua passant en petit comitè, més que per por al rebuig o la discriminació, per por de les opinions, manifestades o no, de les persones que no entenen, no escolten, no comprenen i es formen pel·lícules de ciència-ficció sobre els trastorns i els afectats. Diuen que aquestes persones, que no són fruit de la meva por, existeixen i viuen entre nosaltres. Jo de moment n'he conegut pocs o potser dissimulen davant meu. Anyway! No perdem l'esperança :)

Per ara, com que la idea és normalitzar el tema, quan em vingui de gust en parlaré, perquè no passa res!

I fins aquí. Llarga vida i bona salut mental per a tothom! Txin-txin!

Penseu que 1 de cada 4 persones ha tingut o tindrà problemes de salut mental al llarg de la seva vida. Ànims!!

https://www.youtube.com/watch?v=V5koLlk6zF0

Carregant, un moment, si us plau