No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

NAKATRAA

NAKATRAA

Vivia tancada, des de sempre tancada. No sabia si amagada en algun compartiment d’un bergantí pel moviment constant. O potser anava en bicicleta sense tenir-ne cap a l’abast. Tot eren vibracions, soroll, foscor, llum intermitent. Quan sonava música, se sentia brillant i eufòrica i voltava tancada en aquell lloc.

Hi tenia un objecte que es feia més gran a poc a poc. El primer record de la seva companyia era blanc i cada dia s’hi anaven afegint colors a la coberta, amb una imatge principal: un arbre amb moltes branques que creixien per acollir experiències.

Per fulles, records d’infantesa i les flors naixien d’emocions amb tons vius, dinàmiques, que es barrejaven amb les cuques de llum, idees brillants. I el que més li agradava era tocar les inamovibles lletres daurades, integrades en les arrels de l’arbre: “Nakatraa”. No en sabia res, de lletres. Però resseguint-les, un formigueig l’activava i sentia una descàrrega de vida impressionant. Sempre en volia més, de Nakatraa.

La que no sabia qui era estava atrapada en aquell lloc; estrany i desemparat. Seguia ràpidament formes que augmentaven i desapareixien a les parets, impulsos en moviment. Tot tenia relleu i la traspassava.  No sabia com funcionava, però buscava un patró i la sortida d’emergència. Pàgina rere pàgina, la història s’anava succeint. Jo us puc dir que la que no sabia qui era formava part d’un organisme complex, d’una persona.

La capacitat que tenia la Lena de crear i d'estimar, la fal·lera per assaborir la llibertat que li havien regalat els vint anys, a vegades la sobreexcitaven. Havia començat la universitat i la seva vida ja no era un munt de "ja ho faré quan sigui gran". Ara tenia un projecte, era el moment de despuntar, capitana de la major de les caravel·les, a punt pel fragor de la batalla i per admirar totes les riqueses que s'aniria trobant. Se sentia extensa, amb unes ganes terribles de deixar empremta; que la vida és jugar a fet i amagar, i si el temps t’enxampa, has begut oli.

Aleshores, quan més resplendia, va conèixer el Marc, per casualitat. Només va caler una nit per saber que aquella història seria extraordinària. Ell va ser la gran explosió de l’univers, la va projectar a una dimensió desconeguda fins aleshores i que pertanyia a un nou món.

Aquell noi de seguida va aixafar tot el frenesí que la Lena sentia per primer cop ignorant-la totalment. Potser es pensava que li faltava un bull. Jo només us puc dir que mai li va acabar d'aclarir si sentia alguna cosa per ella. La Lena sempre va haver de muntar-se la història sola i el Marc sempre va ser un total desconegut. Semblava que amb ella es comportava sense tenir en compte les conseqüències d’aquelles trobades, de com alimentaven la il·lusió i l’enamorament de la Lena.

Quatre nits i es va truncar la màgia inicial. Una part del cor de la Lena es va assecar esmicolant-se com si fos cendra. I la vida, que en sap molt de repartir les cartes, va dirigir-la cap a una altra direcció. Segurament el destí ja estava fixat des de sempre. Però en aquell punt iniciava sense alternativa un trajecte que no admetria canvi de sentit, a màxima potència i a velocitat punta.

Quan la Lena va patir el que llavors considerà el major desengany de la seva vida, Nakatraa, que ocupava per complert la sala, va desplegar totes les pàgines i la que no sabia qui era va començar a cavalcar la història, prenent les rendes de la llibertat. Aprofitant que aquell Big Bang havia obert la sala d’aïllament en la qual estava tancada, va començar a manifestar-se.

Una revolució hormonal va engegar màquines a tota vela dins la Lena. La que no sabia qui era va fer caure la noció de la realitat, per començar. La que no sabia qui era navegava per la seva sang, interferint en el funcionament del seu cervell, prenent el control del seu cos. Les neurones, fonent-se per moments. L'eufòria manifestant-se sense sentit. La Lena, perduda en un joc de miralls era carn de laberint, no sabia que la seva consciència havia passat a ser paper mullat.

El motor de la seva vida circumstancial era la figura del Marc. Inici i fi, li enviava missatges sense parar, el buscava per tot arreu, l’esperava, comptava amb ell per a tot. Anava molt més enllà de ser una obsessió, era un comportament demencial. I el Marc, davant d’aquella persecució en tota regla de la Lena, el que feia era de tant en tant visitar-la a altes hores de la nit. Eren trobades curtes, intercanviaven poques paraules, no sortien del cotxe; moments molt intensos per la Lena. Aquestes trobades afegien més llenya al foc, reforçant la convicció que ell estava planificant una boda sorpresa per emprendre una vida plegats.

Addicta a les casualitats, per ella era vital no trencar la cadena d’obsequis que creia que la vida li feia arribar a través de senyals. Les recollia per tot arreu i cultivava aquell món d’incongruències amb amor. Tot era arbitrari, la raó s’havia quedat a la carpeta d’assumptes pendents i les seqüències d’aquella bogeria les regia la que no sabia qui era. Tot apuntava que el final de la pel·lícula seria ruïnós per la Lena.

No es podia extrapolar res fora d’aquell relat. S’expressava sobretot des de les emocions primàries desorbitades, sent capaç de canviar-les molt ràpidament de forma imprevisible. El sentit literal havia sigut desterrat, ara era tot figurat, tot relacionat, tot intuït, deduït, tot perdut i retrobat en la figura del Marc.

La que no sabia qui era havia coartat la llibertat de pensament. Quant més augmentava l’energia, més s’accelerava la crema del cervell de la Lena. Es veia afectada la memòria, l’atenció i la capacitat per comunicar-se. La personalitat es trobava tan expansiva que una reacció nuclear en cadena era imminent.

La que no sabia qui era va estar a punt de col·lapsar el sistema, havent desconnectat les alarmes abans de la invasió. Què hagués passat si la Lena, quan va pujar alegrement a la finestra d’un tercer pis amb vistes al mar, hagués saltat sense dubtar que era capaç de volar?

Jo us puc dir que durant uns mesos, la Lena va experimentar la vida d’una manera alternativa. Li va tocar parar tota l’estona. Al principi comptava amb els ulls tancats fins a deu i buscava darrere dels arbres o a les coves, a veure si trobava el Marc. Però ningú més estava jugant. A mesura que avançaven els dies, ampliava la cerca i corria sense parar. Havia entrat, buscant l’amor, en una espiral rumb cap a un forat negre, allunyant-la a cada segon de la seva vida coneguda fins llavors. Mentre va durar aquella bogeria era innocent com una nena, escoltant música que sonava a tot drap sense saber de què anava ni com s’abaixava, sense voluntat per aturar-se a valorar la situació. Vivia segons l’atzar, sentint-se meravellosa, plena de vida i entregada a l’amor més sentit.

Passat un període de reclusió, amb l’ajuda adequada, va ser possible estabilitzar-la. La Lena va poder restaurar el sistema i avaluar els danys. Li van explicar que en qualsevol moment es podia repetir un episodi com aquell, que calia que prengués consciència que s’havia activat una part d’ella que mai més desapareixeria.

Necessitava conèixer el funcionament de tal energia, com mantenir-la sota control. La que no sabia qui era ja tenia nom, i era de trastorn mental greu. L’impacte va ser molt gran. No sabia com viure així d’acompanyada i estava espantada, tenia moltes preguntes que de mica en mica es van anar resolent. A més a més, comptava amb el suport incondicional dels qui l’estimaven.

L’arbre de la vida va seguir creixent i es va ramificar en un segon volum de Nakatraa que el trastorn mental greu, ja havent après com funcionava la seva nena, llegia i interpretava amb atenció en tot moment, intentant trobar l’escletxa per escapar-se i tornar a revolucionar el seu cos. La mania no era maliciosa, tenia per naturalesa la missió de desequilibrar el cervell de la Lena, fent pesar més l’hemisferi dret. La feia sentir embadalida i extasiada. Era un flirteig molt agradable. La mania li regalava energia, feia que se sentís molt més alegre, que s’emocionés amb facilitat, tot brillava més, la rutina era més divertida i el món tenia més sentit, no dormia gaire i altre cop començava a desmuntar-se el castell de cartes. Era com l’amiga de quan era petita, que vivia a l’àtic i la convidava a jugar i a berenar mentre estava fent els deures. La Lena a vegades no s’hi podia resistir i ho deixava tot per evadir-se i endolcir més la vida.

Ara jo us diré que, passats uns quants anys, la Lena es va trobar en una altra bifurcació quan va conèixer un artificier que se’n va enamorar i va aprendre a cuidar-la tenint en compte la seva condició particular. Ell l’agafava amb totes les seves forces, sempre atent als seus canvis d’estat, per evitar que la mania se la tornés a emportar.

I segueixen estimant-se i agraint cada dia a la vida que en sàpiga molt, de repartir les cartes.

Carregant, un moment, si us plau