AMB LA INTENCIÓ DE PARLAR SOBRE RECUPERACIÓ I ESTIGMA, AQUÍ ESTIC

La recuperació és el camí que inicio després d’una descompensació. Implica un gran esforç continuat per tornar a alçar la meva vida. És la reconstrucció després d’un tsunami.
La descompensació és un trencament amb la realitat i el món que he anat construint entre quadre i quadre.
Cada vegada que pateixo un quadre, perdo la noció de la realitat. Això significa que no soc capaç de seguir la meva rutina, que les relacions amb els altres estan alterades, que no puc seguir treballant, que potser m’han d’ingressar.
La meva manera de viure els quadres és molt intensa. Quan em descompenso, la meva capacitat de sentir està totalment desbordada i no puc (literalment) fer-me càrrec de mi mateixa.
Com que l’eufòria, l’acceleració, el sentit de la meva vida canvia tant durant un temps, quan acaba el quadre i s’encenen les llums experimento una catarsis dolorosa i molt significativa per a mi. “Ja s’ha acabat? I ara, què em queda?” En aquest punt em sento molt vulnerable. És un sentiment agredolç, personal que em reservo per a mi.
Llavors comença la recuperació. He tingut la sort de no haver de fer-la mai sola. Després del meu debut al 2006, la meva família em va recolzar moltíssim. Em van donar amor i comprensió, la meva mare m’organitzava la medicació, m’acompanyaven al psiquiatre. I sobretot, per mi va ser molt important i significatiu que s’informessin sobre què m’havia passat. Es van fer socis de l’associació ABC i van comprar un parell de llibres sobre el tema. M’observaven a tota hora per assegurar-se que no hi havia símptomes de descompensació. Van entrar darrere meu en aquell nou món que aleshores començava a descobrir, aportant-me la seguretat d’una xarxa molt flexible, que parava el cop si queia i a l’hora m’impulsava amunt per seguir caminant.
Per mi no va ser angoixant. En aquell moment els necessitava, necessitava que em cuidessin, per poder-me dedicar a entendre què m’havia passat i cap on aniria a partir d’aleshores. Era un moment difícil per mi (i per ells), ningú s’esperava que perdés el seny, que debutés en un trastorn psíquic. Però va passar i la meva vida va canviar. I la seva vida va canviar.
Recordo també que vaig explicar als meus amics més propers el que m’havia passat. Els meus pares m’aconsellaven no fer-ho perquè tenien molta por. Però va resultar que van reaccionar molt bé, em vaig sentir estimada i recolzada. Es van prendre allò com una experiència més. Potser cap de nosaltres era del tot conscient del canvi que havia fet la meva vida, o potser sí i li vam treure ferro. He d’agrair a les persones del meu entorn la serenitat i l’energia positiva amb què van encarar la meva malaltia. No hi va haver cap drama, no em van girar la cara i això va ser clau per poder normalitzar la situació.
Entenc el procés de recuperació com un camí personal, de cadascú que pateix un trencament (i això no implica només la salut mental, hi ha molts tipus de trencaments, traumes i malalties). A vegades no és fàcil de digerir, no és plat de bon gust haver
d’acceptar que se t’ha colat una malaltia a la motxilla. Però resulta que és el que hi ha, t’ha tocat i hauràs de seguir així, per aquí.
Que sigui un camí personal no vol dir que s’hagi de fer en solitud. Durant tots aquests anys, que ja en són setze, m’he sentit acompanyada per moltes persones, família i amics, el meu marit, i també per professors, companys de classe, metges, companys de feina, terapeutes... fins i tot pels meus animals!
Per mi ha sigut vital poder explicar el meu trastorn, era totalment necessari perquè tot i que no em defineix, em condiciona i m’altera. Per tant, considero que la gent del meu entorn ha d’estar al corrent d’aquesta situació. I m’ha alegrat molt rebre una bona resposta d’un 99% de les persones amb qui ho he compartit.
No em sento menys Nila a l’expressar-me lliurement i parlar del meu trastorn, és part de mi! M’ajuda a posar en ordre les idees, els sentiments; m’ajuda a tenir presents les meves emocions. M’ajuda a conèixer-me millor i m’ajuda a recuperar-me. A banda, aquest coneixement fa que les persones més properes a mi es posin alerta si no em veuen bé, massa accelerada, amb canvis d’humor, molt eufòrica, etc. Fa que em puguin dir “Ei, Nila! Estàs bé?”. Són els meus ulls quan jo estic encegada pel trastorn, que això em passa quan tinc els primers símptomes de descompensació.
Són la meva cap, la meva companya de feina, el meu marit, la meva mare, el meu germà, els meus amics (especialment els que viuen lluny), però també qualsevol persona que em pugui trobar pel camí. A vegades, faig petar la xerrada amb la caixera del supermercat o amb el noi de la copisteria, o de l’herbolari, o clients de l’oficina... M’agrada aprofitar qualsevol recurs que em dona la vida per créixer i tirar endavant, per recuperar-me cada dia una mica més de les ferides que em deixa un quadre i el dia a dia. Perquè a vegades, tot i estar eutímica, tinc pics d’energia que em porten a dir i fer coses que potser “no tocarien”. Són impulsos que tenen conseqüències.
Per mi ha sigut molt important tenir les coses clares i mesurar la seva importància. Acceptar el trastorn, ordenar el meu interior, saber com estic en cada moment. Perquè si jo no estic en pau amb mi mateixa, no puc sortir al món i cridar ben fort “aquesta soc jo” perquè no sé qui soc. Si no tinc la fortalesa necessària, aleshores soc vulnerable a tot allò que em puguin dir els altres i la importància que jo donaria a un comentari o a una opinió es magnifica si no estic en equilibri.
Crec que hi ha d’haver un treball propi, un gran esforç, per aixecar la casa, i que els fonaments han de ser sòlids perquè no trontolli quan bufi el vent. Que moltes respostes les he trobat en mi mateixa, fent cas a la intuïció. I que per poder fer aquest treball he agraït de tot cor sentir-me estimada i valorada per tots aquells que m’acompanyen, que m’ajuden de moltes maneres (una bona conversa, molta paciència, aportant informació, regalant-me amor, dedicant-me temps).
Crec que sentir-se estigmatitzat coarta la llibertat personal, que fa sentir-se malament, infeliç, insegur, provocant que la relació amb un mateix i amb l’entorn canviï, no sent tan bona com podria ser. Ja és prou complicat viure en pau amb un mateix en la nostra societat com per afegir la càrrega de l'estigma, les opinions gratuïtes fonamentades en la ignorància, els mals entesos, sense escolta activa, sense empatia i sense ànim de comprendre i d’estimar.
L’estigma en salut mental pot impedir que una persona amb un problema determinat (per una situació o un diagnòstic) visqui en plenitud. I tots tenim dret a viure en benestar. Que tots els integrants de la societat hauríem de ser conscients de la gran responsabilitat que tenim en tant que convivim amb altres persones, que no sabem quina motxilla porta cadascú, en quin moment està, si està sent capaç de gestionar les seves emocions, processar els fets que li ocorren. Crec que tenim un poder transformador, només cal ser-ne conscients i utilitzar-lo per a bé, per ajudar. Ser motor del canvi, en tant que sigui possible. En resum, la meva recuperació és un camí que ningú farà mai per mi, que de moment he fet acompanyada; que em sento plena d’amor i això m’ajuda a plantar-me al món i dir qui soc, perquè sé qui soc. Que penso que és una bona actitud perquè m’ha donat bons resultats. I que sempre que puc, que l’ocasió s'ho mereix, si em sento a gust i crec que és el moment, parlo del meu trastorn perquè crec que és una bona manera de combatre l’estigma. En el meu món, en què dono l’oportunitat als que m’envolten de conèixer-me tal com soc, m’hi sento feliç, arropada i estimada.