No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

Diversos aspectes i diverses vivències de la meva salut mental

Tinc 42 anys i visc en un poble petit de la província de Barcelona. Tinc estudis de Secundària (FP2 i Batxillerat), així com diversos títols en llengua anglesa (First Certificate i Nivell avançat de l'EOI). En la meva vida professional he anat canviant molt sovint de feines i sectors econòmics, essent les categories professionals més freqüents les de peó industrial i auxiliar administratiu. Als 35 anys, després d'un ingrés a la Planta d'Aguts d'un Hospital, vaig sol·licitar la Incapacitat Laboral, que se'm va concedir. Des de llavors sóc pensionista per Incapacitat Permanent Absoluta.

Us explicaré que als 9 o 10 anys d'edat vaig ser víctima d'un abús sexual, per part d'un noi adolescent, que em va marcar profundament. El fet va tenir repercussions immediates: els meus pares no ho van denunciar, tampoc en parlaven amb mi sinó que em sobreprotegien. El trauma es va silenciar i jo vaig interioritzar el patiment, sense rebre l'afecte i la comprensió dels que estava necessitat. Vaig patir un TEPT? Un TDAH? No ho sabré mai. Llavors no es diagnosticaven aquests problemes. Eren altres temps.

Quan vaig anar a l'Institut vaig mostrar-me irascible i irritable amb els meus companys. Jo tenia tendència a inventar neologismes (paraules noves), ja que sempre he tingut facilitat per les llengües, però allò ja era simptomàtic. A més, em sentia a un nivell emocional diferent del grup. Jo no reia de les seves bromes i ells no reien les meves bromes. Hi havia un desgavell emocional, que em va fer apartar del grup. Als 17 anys vaig deixar l'Institut i vaig anar a treballar de cambrer, on tindria unes quantes peripècies.

Tenia 21 anys i vaig anar a parar a un Magatzem d'Arxius a treballar. Donats els meus coneixements d'informàtica vaig estar a l'oficina remenant l'ordinador. També remenava caixes amb arxius i documents d'hospitals, bufets d'advocats, etc. Vaig decidir que llavors reprendria els estudis per la tarda. Estaria fent un horari salvatge, de 8h a 16h, amb una hora i mitja per dinar, al Magatzem… I de 17h a 22h a estudiar a l'Institut. No trigaria a petar. Vaig patir un brot psicòtic agut en ple horari laboral. Vaig discutir-me amb el meu cap, i vaig marxar en cotxe per carreteres que desconeixia. Jo era presa del deliri de persecució, també conegut com a paranoia. Creia que hi havia espies per tot arreu. Creia que els terroristes em volien segrestar o matar. Creia que la gent del poble em volia linxar perquè jo havia desertat. Era com una conspiració, en la que tothom estava en contra meu. Jo volia que el meu pare em pagués un psicòleg, perquè jo patia i no sabia el perquè. Jo no estava bé.

Aquell dia vaig tornar a mitjanit a casa els pares. Al dia següent no vaig anar a treballar. El meu pare va gestionar la meva baixa laboral i va trucar a una parenta de la família, que és psicòloga, per demanar-li consell. Al poc temps una psiquiatra em va fer diverses entrevistes, fins que va emetre un diagnòstic. En poc temps vaig tenir un diagnòstic. 

Jo crec que li vaig facilitar la feina bastant a la psiquiatra pel fet que parlava dels meus pensaments. El parlar, el fet d'expressar, verbalment, com en sentia, com pensava, què pensava, quines sospites tenia, quines pors i quines idees em voltaven pel cap va fer que la psiquiatra ajustés un diagnòstic molt clar i evident. No hi havia cap mena de dubte. Jo tenia allò.

Al principi, els meus pares em donaven la medicació, me la prenia a l'hora d'esmorzar i de sopar. Em van insistir que me la prengués cada dia. Em van dir que hi havia gent que deixava el tractament i requeia dels símptomes. No vaig trigar gaire temps a buscar llibres que parlessin del meu Trastorn Mental. Em vaig documentar bé, i vaig acceptar, de bon principi, que jo tenia allò. Que allò feia que el meu comportament fos el que era, i de la manera que descrivien els llibres.

Al cap de 3 mesos de medicar-me i estar compensat vaig tornar al Magatzem a treballar. Al poc temps em van acomiadar. Això no és degut a altra cosa que l'estigma. Però llavors no se'n parlava d'això i jo no era conscient que estaven trepitjant els meus drets... no vaig protestar i me'n vaig anar.

Des de llavors, em vaig dir a mi mateix que treballaria i m'esforçaria, com el que més, per aconseguir acabar uns estudis i treballar… I així va ser. Vaig treure'm la FP2 d'administració i comerç. Estudiant com mai abans. Vaig superar tots els exàmens amb l'ajuda de tranquil·litzants i visites periòdiques a psiquiatria i psicologia. Arrel de treure'm el títol, vaig reiniciar la meva trajectòria laboral, passant per un total de 23 empreses de diferents naturaleses… I això em va crear molta inestabilitat. Hi havia feines que em duraven 1 dia, altres 3 mesos, altres 8, altres 1 any. El meu record absolut són 22 mesos en una mateixa empresa.

Amb aquest currículum, tinc força exemples d'estigma associat a la meva discapacitat mental. Us en posaré un:

En un procés de selecció d'un comptable-administratiu vaig passar l'entrevista i em van escollir. Però quan es van assabentar del meu grau de discapacitat, em van trucar i em van dir que el consell d'administració s'havia reunit i que creien que jo em drogava i que no volien problemes. Que per tant, no anés a treballar. 

Eren les 8 del matí del primer dia de feina i em van trucar quan anava a agafar el cotxe per anar a l'empresa. Em vaig sentir infravalorat i menyspreat. Avui sé que d'això se'n diu estigma i discriminació. Jo, llavors, no vaig lluitar pels meus drets, altra vegada… 

Hi ha una frase que circula per les xarxes socials, d'Einstein, que m'agrada molt i diu: “Estic agraït a tots aquells que van dir ‘No’. Gràcies a ells, ho vaig fer jo mateix” (“I am thankful to all those who said No. Because of them I did it myself").

És per això que us dic una cosa: denuncieu l'estigma i la discriminació! Jo dic: quan es tracta de fer justícia, has de fer-te valer i no amagar el cap sota l'ala.

 

Carregant, un moment, si us plau