No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

Repassant-me com a orador

Sóc fidel a la meva cita amb els lectors d’aquest blog. Vaig escriure fa poc un text on parlava d’un company que va “punxar” un dia que va explicar la seva història de vida a uns nens. Ja puc parlar d’entre 10 i 20 xerrades/entrevistes on he participat i puc explicar les meves vivències.

Comencem per allò negatiu, que és el menys. Passats els nervis o la intimidació per un debut o per l’escenari de la trobada, està clar que el nostre col·lectiu té i ha tingut problemes d’autoestima. Sempre és molt gratificant que reconeguin la teva tasca com a activista. Podria ser frustant comprovar com a un company o companya l’aplaudeixen després d’una intervenció i a un no, i que aquest fet es repeteixi, però el públic té sempre la raó. Potser l’altra història s’ha explicat millor o conté emocions més fortes. O a mi m’ha faltat explicar les coses millor, al marge dels patiments viscuts per cadascun. Tot hagués estat pitjor, és clar, si a mi m’haguessin empès per demanar al coponent de torn una còpia del seu parlament. Gairebé ha passat, encara que ara sí exagero una mica, hehe.

Després d’haver estat format per fer de portaveu i de ser membre actiu de l’equip de sensibilització d'Obertament, crec que puc transmetre el meu discurs sense grans problemes, llegint el meu text. Però cada cop em demanen més llegir menys i mirar més cap endavant. I jo també estic intentant-ho fer. També he de dir que no em costa reestructurar i inventar textos, símils originals, segons qui tinc al meu costat. No vull ser un lloro repetidor.

Haver parlat a nois de nou anys i a dones de més de 90 anys. Entrar a la redacció on vaig estar com a becari. Sentir una punçada per no haver pogut tornar a treballar allà. Trobar-me algun company de professió i explicar per primer cop què tinc a dins. Veure com joves o universitaris que tractaran persones en situació semblant a la meva t’escolten ben concentrats. No es paga amb diners tot això.

Jo potser ho passaria més bé escrivint per algú altre. Avui m’aixeco del llit encara amb son però no puc parar fins arribar al final d’aquesta peça. És probable que en setmanes no trobi un moment d’inspiració igual. Per acabar, no ens desviem del tema. Sabem que podem donar encara més a la gent. Parlar a una universitat a futurs metges o treballadors socials. Dialogar amb periodistes sobre l’exercici de la professió. És com anar a jugar davant milers de persones, en un partit retransmès a mig món. Els aplaudiments o les critiques no importen. Jo intentaré ajudar a qui estigui al meu costat i també li donaré les gràcies de tot cor, encara que sigui només per compartir el mateix espai i el mateix objectiu.

Carregant, un moment, si us plau