No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

"No tinguis depressió" - El testimoni de la Georgina

La depressió és un trastorn mental freqüent que es calcula que a nivell global afecta a 350 milions de persones, segons l'OMS. Hi ha pocs fenòmens tan estesos i tan poc entesos. La pròpia OMS ha establert que l'any 2017, pel Dia Mundial de la Salut, es posi el focus en parlar de la depressió, dels seus síntomes, d'investigació i de tot el que comporta. Una de les conseqüències del desconeixement i la falta d'informació sobre la depressió i els seus símptomes és la discriminació i l'estigma social que pateixen les persones que passen per aquest problema de salut mental. La por a ser jutjats, la vergonya i fins i tot el sentiment de culpa són comuns, i més quan l’entorn pressiona. Pitjor que els símptomes és l'estigma: quan els altres sovint no entenen què passa i volen ajudar dient-li a la persona que s’animi, que s’aixequi del llit, que surti a prendre l’aire, que si està així és perquè vol o que és una qüestió d’actitud. Dir això és com dir #NoTinguisDepressió. I fa mal. La Georgina ho explica:

 

Podríem dir que viure amb depressió no és fàcil. I si no és fàcil viure-hi, conviure amb tot el que comporta, encara menys. Les persones a les que ens acompanya aquest diagnòstic, rebem violències que no són considerades com a tals. El primer cop que jo vaig anar al metge per temes de salut mental, el que em va dir la metgessa va ser: "Tens 16 anys, l'escola et va bé, tens gent que t'estima... no hauries d'estar així". I aquí es va acabar la consulta.

Si no dónes una solució, les coses s'agreugen i, òbviament, com no se'm donava, doncs la cosa va anar a més. Fins que no insisteixes molt, fins que no t'imposes molt, no et faran cas, perquè... bueno, perquè "ja et passarà, perquè no estàs tan mal". No és només el metge, no és només l'entorn sanitari, de comentaris així n'he sentit per part d'amics, molts coneguts... es banalitzen molt tot el que és la depressió, la salut mental, el dolor en general...

I una cosa que fan molt és, de cop, qualsevol comportament, qualsevol reacció que molesta, de cop és culpa del diagnòstic. Si tinc alguna cosa i llavors aquesta cosa t'afecta o reacciones amb sensibilitat, doncs de cop és: "bé, és que és molt sensible perquè té depressió i... doncs mira, no li fem cas, no?". Recordo un cop que em vaig passar tota una classe plorant al lavabo, en plan, tota una classe, i... i encara espero que algú em pregunti alguna cosa.

Alguna cosa que m'he arribat a creure bastant és que sóc molt mandrosa. Perquè quan una persona amb depressió no pot sortir del llit, o li costa molt sortir del llit i fer les coses, la idea és que no ho fa perquè no vol: això m'ho havien arribat a fer creure bastant. Afortunadament he entès que no és així, que és precisament el contrari, perquè faig tot allò que he de fer, tot allò que faria de normal i m'aixeco del llit, i vaig a la uni, i tot això ho faig amb la motxilla de la depressió damunt, així que... més aviat, de mandrosa, poc.

       

Carregant, un moment, si us plau