No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

Aprendre a superar-se i ajudar a fer-ho

Per algú amb un trastorn bipolar com el meu sempre resultarà més fácil parlar dels moments d’eufòria que dels de depressió. En el meu cas, els primers han estat curtets (algunes setmanes, màxim), parcialment intensos, sense protagonitzar cap deliri. Seria la sensació que allò que toques és or, la ruleta em somriu una nit sencera, per una vegada els focus sembla que em persegueixen i el vent no deixa de bufar a favor meu.

En aquesta web parlem bàsicament de discriminació i de sensibilització. Recordem èpoques fosques, comentaris estigmatitzants, la incomprensió ens ha deixat K.O. en el passat i la part positiva és que amb un ànim combatiu hem continuat mirant endavant, al marge que la societat doni mostres d’una major generositat o no amb el pas del temps.

O sigui, que hem hagut d’esforçar-nos, a l’estil d’aquells vells videojocs de lluita en què havies de fotre cops a un contrari o et quedaves sense energies i perdies el combat. Companys meus han relatat experiències prou fortes. Si jo les hagués patit, potser ja estaria estabornit fa anys. La maldat no té límits. Tot i així, tenim un grup de gladiadors que em recorden els herois inesperats dels contes infantils, passant per sobre de qualsevol entrebanc.

Això sí, quan parlava de la mania, estava clar que la depressió havia de ser esmentada a continuació. I és que costa molt esquivar-la, evitar els seus atacs. Aquí la baralla acostuma a ser interna. Al marge que el teu entorn t’ajudi durant una crisi, tu ets el que colpeja i el que posa la galta i acumula ferides. Et compares amb els altres i amb tu mateix, manifestes no tenir forces per canviar els esdeveniments. Almenys poc a poc entens que la culpabilització no és el camí. Altra cosa és que la desesperació, l’avorriment, la falta de ganes de gaudir se’t fiquin més i més dins el cap i el cos.

Aquí no hi ha més que vivències personals. Però els amics de tota la vida els pots veure molt lluny, petitets. Els coneguts de l’àmbit de la salut mental poden interpretar que no estic fi pels comentaris a les xarxes i si jo mateix no m’obro a algun d’ells, el més normal és que pugui pensar que no tinc el seu suport incondicional, que no em coneixen prou. Amb la familia costa un món recuperar la confiança dels anys passats si el tracte no ha estat proper. Tot i així, normalment et costa posar-te a la pell de les persones que es cansen de la vida. Tu has gaudit de gran nombre de facilitats, abans i ara. El que passa és que per timidesa, per falta de seguretat, comences a dubtar com els futbolistes que no acaben els seus contractes i volen abans d’hora.

Consideres que no ets prou sociable, que el teu entorn confirma l’anterior amb paraules o fets. Llegeixes com altres demanen ajuda i reben bons consells. Tornes a dubtar si a tu et traurien d’un pou de soledat. I quan surts d’aquest pessimisme, crides que has après la lliçó o tems que la recaiguda trigui menys en tornar.

Tots aquests sentiments seran més o menys comuns. Ara per ara puc creure que el meu personatge superarà una ronda més i apareixerà un nou rival. La pena és que altres defalleixen. No importa que siguin rics, famosos o anònims. Alguns estarán envoltats d’amenaces com aquells experts en arts marcials de les pel·lícules. Respiraran amb dificultat, dèbils, neguitosos, ¿què intueixen aleshores? Tant de bo a qui estigui en una situació així s’apropi algun company per animar-lo i l’accepti. En un moment una mica dolent per a mi em suposa un reforç consolar a una persona amb problemes. A dia d’avui, respecte a mi mateix, veig les meves mancances però intento posar al seu lloc paraules com èxit, felicitat, amistat. En ocasions, percebo que visc desprotegit i altres m’atreveixo a dir ben alt I QUÈ? El passat fa mal, el present no és molt amable i el futur no saps si pots anar millor. M’agrada concloure amb aquesta reflexió: No has fet mal a ningú volent; no t’has d’avergonyir de res i has de quedar-te amb aquells instants en que un somriure va brillar al teu rostre.

Carregant, un moment, si us plau