No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

Una reflexió dedicada al Jaume, el meu primer psicòleg: ets un capullo

La primera vegada que vaig anar a visitar un psicòleg va ser als 13 anys. Jo no volia anar-hi, com és lògic a aquesta edat. Jo, ja tan jove, era conscient de que el meu estat d’ànim no era ben bé normal, em sentia diferent de la gent que m’envoltava. Tenia moltes pors i inseguretats, era introvertida, callada, poc confiada i amb moltes limitacions a nivell social. No entenia perquè havia d’anar a explicar-li la meva vida a un senyor que no coneixia de res, no entenia en què em podia ajudar ell... però tot i això, la meva familia em va convèncer de que m’aniria bé tenir aquesta oportunitat, i vaig acabar presentant-me a la consulta amb sentiments contradictoris... sobretot por, però també certa esperança d’anar cap a millor.

Em va xocar la persona que em vaig trobar a l’altre banda d’aquella taula. Era un tio força gran, que a més de portar corbata (em fan cert fàstic) crec que no em va somriure en cap moment. No semblava que tingués gaires ganes d’escoltar-me ni d’entendre’m, sinó tot al contrari. Em feia preguntes i escrivia coses al seu ordinador sense ni tant sols mirar-me als ulls. Després del seu interrogatori de gairebé 30 minuts, i d’un parell de testos estandaritzats que em va fer omplir, la única cosa que em va dir era que parés de plorar. I em va deixar anar una frase, pronunciant-la com si jo encara anés a la guarderia, de l’estil: "nena, el temps tot ho cura. Si ara estàs malament és perquè no valores el que t’envolta".

No vaig tornar-hi més, com podeu suposar. Després de reflexionar-ho molt, quan ja era més adulta, vaig arribar a la conclusió de que el meu estat d’ànim no era cosa d’una mala temporada. Ah, i que ell era un imbècil. És a dir, probablement la meva edat o el meu gènere el van condicionar a pensar que a mi no em passava res, que simplement era plorera adolescent. No sé si em va fer més ràbia que em culpabilitzés a mi de la meva depressió o el fet que no considerés el meu malestar en cap moment. No em va escoltar, o com a mínim estic segura de que en cap moment va empatitzar amb mi.

He llegit diverses experiències de persones que ho han passat fatal en una consulta. N’hi ha que t’empastillen a la primera consulta per tal de silenciar-te, que et tanquen dins un diagnòstic, que et condicionen perquè facis coses que tu no vols fer, que t’humilien... Després d’ell, he passat per diverses consultes, i alguna ha sigut molt positiva per a mi. Com amb tota persona, pots conectar o pots no fer-ho. Tot i això, com em va tractar aquell home em va semblar despreciable. I per això, entre altres coses, vaig decidir estudiar i interessar-me per la psicologia. Crec que tal com està muntada ara mateix la societat occidental, amb el seu individualisme, capitalisme, egoisme extrem, estrés i falta de consciència sobre la importància de la salut mental... necessitem la figura de lx terapeuta. Necessitem persones que ens escoltin, que ens cuidin, que ens valorin, que facin vàlid el que vivim. És una tasca pendent, per a mi, criticar com s’aplica la psicologia clàssica. Vull poder posar nom a la meva experiència, posar paraules al que sento. Vull recordar-li a la gent que si es vol dedicar a això no pot infravalorar el patiment d’algú altre ni els factors socials que l’envolten. Que per donar suport a una persona com jo no cal tenir cap diploma penjat a la paret, només cal treballar desde l’amor, parar atenció al que diem i no anul·lar-nos.

Si realment no entens ni pots arribar a posar-te en la pell de les persones que no gaudim de ple benestar mental o que som no-neuronormativx, escolta’ns. Calla, escolta, pensa i deixa de repetir frases buides de contingut.

 

ShiroiSayuri

“El temps tot ho cura”, i una merda.

 

 

*Aquesta entrada als blogs (tant textos com il·lustració) és una rèplica de la publicació original del blog 'Brutícia Sublim', que podeu veure aquí.

Carregant, un moment, si us plau