No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

La força de l'estigma

Quan tens un trastorn mental greu, resulta difícil viure a causa de l'estigma social. Un estigma que pren moltes formes: infantilització, imprevisibilitat, sobreprotecció, inestabilitat, paternalisme, agressivitat... I a la societat li resulta molt difícil d'entendre, perquè es viu molt diferent des de la banda de qui el pateix. Sovint algunes d'aquestes formes ni es consideren greus. Com tampoc es considera greu que tothom assumeixi falsament el teu trastorn mental com la causa única de qualsevol cosa que et passi. S'obliden dels efectes en les vides de les persones que viuen aquestes discriminacions.

Així, al llarg de la meva vida no podia plorar, enfadar-me o estar preocupada sense que se li atribuís a l'etiqueta diagnòstica que em van posar: depressió major. Quan no són capaços d'explicar altres emocions, hi ha problemes, hi ha un neguit molt fort en el teu entorn més proper. Així, la ràbia excessiva que sentia en tots els aspectes de la meva vida, no l'entenia ningú. I jo no era capaç de donar-li una explicació. M'havia d'anar disculpant pel món continuament per una emoció descontrol·lada que jo tampoc entenia, que no sabia d'on sortia.

Mai he imaginat coses, tot i que sento una por generalitzada a la gent i no puc evitar buscar per on me la fotran, com i quan arribarà el cop. D'això li diuen patrons de pensament negatius. Jo li dic experiència. Reconec que no és una actitud sana, però inconscientment intentes protegir-te, intentes identificar les fonts de dolor per poder-ne fugir. L'única vegada en la meva vida que he tingut paranoia, va ser a causa d'una medicació que m'estaven introduïnt, en l'entorn control·lat d'una hospitalització. Vaig tenir sort que passés allà mateix, perquè així me la van poder canviar immediatament. Jo no tinc paranoia, tinc por.

Fa pocs dies, en plena setmana santa, mentre treballava en un text, va sortir. Una familiar molt propera va abusar sexualment de mi quan jo feia el pas a l'adolescència. Mai vaig tenir records bloquejats. Ho recordava tot. Però no havia estat capaç de parlar-ne o de posar-li el nom: abús sexual. Els abusats poden ser tant nens com nenes. Entre el 70 i el 85% dels casos es produeixen en el si de la família. I els abusadors no sempre són homes, ni es produeix en forma de penetració. Per això, també, jo no podia acceptar l'abús que vaig patir. I fins i tot, de formes molt diverses, malaltises, he reproduït les situacions abusives (no necessàriament sexuals, sinó sobretot de subordinació excessiva i d'acceptar la humiliació) durant tota la meva vida: en la parella, en l'amistat, en la feina, en la família o en el lleure. A això sí que li diria jo patrons negatius.

Els primers dies he hagut de recórrer als meus professionals de confiança. I la terapeuta em va donar el primer consell valuosíssim: "Si tu has trigat tants anys a acceptar-ho, no esperis que la teva família ho faci en 20 minuts". He hagut de prende ansiolítics per poder dormir, quan feia molt que ja no els necessitava d'aquesta manera. No és el meu món emocional que s'enfonsa (1). Ho ha estat fent durant anys. És la relació amb la meva família. Veure aquesta familiar i sentir la seva veu sempre ha estat difícil. Tothom, ella també, em preguntava què hi tenia en contra d'ella. Ara ja no em cal creure'm les meves pròpies excuses, li puc posar el nom que li correspon. Però no en puc parlar obertament amb tots ells. No encara. Davant el neguit que em provocava que aquesta familiar tan propera contactés amb mi (em truca molt sovint), vaig anar al meu Centre de Salut Mental. Vaig buscar més ajuda perquè venien massa dies festius, de trucades i de contacte, sense ajuda psicològica en aquestes primeres passes.

Vaig demanar per un psicòleg, però només hi havia un psicòleg i un psiquiatra de guàrdia. I com la psiquiatra que hi havia era la meva, tot i que només l'havia vist una vegada, va ser a qui em van assignar. Parlar d'això era difícil per a mi. I no podia evitar plorar. És dolorós. Però intentar esbrinar què fer ara, saber que la família segurament no em podrà creure o que es pot provocar un daltabaix enorme és molt difícil de gestionar. Més encara ara, que han passat tants anys. Seria més còmode per tothom el meu silenci. Però no me'l puc permetre més.

La meva psiquiatra va augmentar els meus antidepressius en un 600% (no exagero, vam fer el càlcul a casa, més tard), perquè estigui més tranquil·la, perquè no estigui deprimida. No va servir de res explicar-li que no era la depressió, sinó els abusos. Tampoc el fet que per primera vegada a la meva vida, quan m'enfonso en el plor, en la tristesa, no vull abandonar, vull recuperar el que se'm va treure, vull recuperar la meva vida. Al plor de la meva tristesa, el segueix la ràbia, la set d'una justícia que no es produirà perquè ha prescrit, les ganes de ser feliç, els per quès, el desig de no fer mal a la resta de la família, la preocupació perquè no li hagi passat a ningú més. Massa emocions. En la seva resposta no veia que ella identifiqués que plorava pels abusos i per com els afrontaria, sinó perquè tinc depressió.

Algú podrà dir que la meva doctora em volia ajudar. No ho nego. No és una situació senzilla. Però atribuir-ho tot a la meva depressió no m'ajuda. Vaig haver d'insistir un cop i un altre en què em digués què faria ella. Necessitava escoltar d'algú altre que evitar aquesta familiar per ara és el millor per a mi. I només vaig aconseguir arrencar-li a força d'insistir-hi molt. Necessitava saber que no estic sent egoïsta. Fins i tot la meva parella, a qui li he anat explicant tot a mesura que podia verbalitzar-ho, a mesura que passava no per les 3 o 4 emocions de la depressió profunda, sinó per 7 o 8, es va escandalitzar amb aquest augment de medicació. Ell sap que no és la depressió. Això és diferent. Ell ha vist el canvi en mi, i em permet plorar com una nena, expressar la ràbia, transitar d'una emoció a una altra, m'acompanya. Perquè veu que passo per les emocions i les ganes de menjar tornen, com les de sortir, les de viure de nou, perquè ja em toca.

Recorreré als meus psicòlegs, a la gent de confiança que sí que em creu. M'envoltaré de totes les persones i situacions positives que m'envolten, perquè transito entre moltes emocions i m'he d'agafar fort. He de passar per aquestes emocions, he de prendre decisions importants, i trigaré temps. No és bo adormir les emocions. Però pots gestionar-les, atenuar-les, per digerir el que pots i no més. Trucaré la Fundació Vicky Bernadet de nou, que ajuden persones que han passat el mateix que jo (fa un any o dos començava a sortir tot això però no estava preparada per tot el que implicava, per tot el que vindria). Per això mateix he de publicar aquest text de forma anònima. Perquè no puc fer front a tot de cop. I no passa res, he de tenir cura de mi mateixa com mai. Però he de denunicar la fal·làcia de la causa única.

L'estigma té tanta força que algunes persones no poden acceptar que algú amb un trastorn mental expliqui una cosa així anys més tard. Per molta gent no pot ser veritat. Per molta gent només pot ser una invenció d'una ment malalta. Tant se val que tants i tants estudis relacionin els abusos sexuals infantils i els intrafamiliars amb els trastorns mentals. Potser en el meu cas els abusos no han estat la causa única, però sí han estat un factor molt important per desenvolupar-lo o perquè fos encara més greu. Sembla que el nombre d'intents de suïcidi d'una persona amb trastorn mental que va ser abusada són més nombrosos que en qui no va ser abusat. No intentaré esbrinar si el primer intent de suïcidi s'hauria produït o no sense això. Ni si és la causa, principal o afegida, o no. No em vull torturar. No m'ho mereixo. Ja he patit massa. Ara vull recuperar la meva vida, la meva afectivitat, la nena que es va perdre i que necessita que el meu jo adult la comforti i li digui que no va tenir-ne la culpa, que va fer el que va poder. I intentar seguir amb la meva vida.

I quan em diguin que és el meu trastorn, ja em parlin de percepció, d'emocions o del que sigui, no discutiré. Tot i que voldria. Perquè ara no m'ho puc permetre. Somriuré, em diré a mi mateixa: "No en teniu ni idea", canviaré de tema i descartaré aquella persona de la llista de qui em pot ajudar, almenys temporalment.

Carregant, un moment, si us plau