No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

La bogeria, una novel·la de Narcís Oller

A Narcís Oller (1846-1930) se'l considera el gran novel·lista de La Renaixença catalana. L'obra, datada del 1898, està escrita en un català noucentista, fent servir tècniques narratives pròpies del naturalisme, segons el model establert per l'escriptor francès Émile Zola. No obstant, el naturalisme pessimista d'aquest últim es contraposa a l'idealisme optimista d'Oller, com queda reflectit en aquesta citació de l'escriptor rus Tikkomiroff: «No comprenc com ningú s'ha atrevit a dir que Oller sia deixeble de Zola, quan per a mi són l'anvers i el revers de la medalla. Doneu un home a Zola i no pararà fins a trobar-li la bèstia. Doneu una bèstia a Oller i aquest no pararà fins a trobar-li l'ànima».

Daniel Serrallonga, burgès adinerat i gran propietari del poble de Vilaniu, és a més a més un aferrissat entusiasta del General Prim. Una nit que es troba en un cafè amb dos amics (l'Armengol i el narrador), els mossos el capturen per cridar consignes polítiques durant uns aldarulls i passa una curta temporada a la presó de la Ciutadella. Així comença el seu lent procés d'alienació mental que s'estendrà al llarg dels 15 anys que cobreix la novel·la del 1868 al 1883.

La novel·la es pot entendre com un esforç d'aprofundir en els aspectes psicològics i les conseqüències socials de la malaltia mental. L'autor descriu amb bastant detall el que avui descriuríem com un cas clar d'esquizofrènia, quan encara no es feia servir aquesta paraula de forma corrent i era poc el que se'n sabia d'aquesta malaltia. Amb la seva característica habilitat literària en proposa una imatge suggeridora: «Era ben bé la veu de la malenconia vesànica que l'havia devorat en aquella soledat». Citarem alguns passatges més, per tal que el lector es faci una idea del que hi podrà trobar en la seva prosa.

És interessant, per exemple, la descripció que fa de les fases inicials d'un brot psicòtic, el qual es desencadena amb l'assassinat d'en Prim, que porta en Serrallonga a entrar en un estat de desfici continu («l'home no dorm, ni menja, ni assossega, perseguint tot el dia els ministres i el director de la policia», per tal que trobin els culpables). Oller posa especial atenció en la rutina obsessiva, la descura que sol acompanyar l'afectat, la forma malaltissa de fer servir el tabac, els efectes progressius de l'aïllament i, especialment, la centralitat que adquireix l'activitat mental: «El que sé és que, durant mesos i mesos, es va passar els dies al seu quarto, repapat a la poltrona, mal vestidot, tot descordat, sempre en sabatilles i amb la pipa als llavis, donant segurament voltes i voltes a la mateixa idea, i que no sortia d'allí sinó per baixar al menjador». O simplement frases maques com aquesta: «Sota una quietud de sepulcre, fermenten en aquella casa tots el turments d'un infern», per descriure l'ambient irrespirable de la llar després d'acusar disbaratadament la seva dona de tenir una aventura amorosa amb en Giberga (metge que encarna l'actitud racionalista de la ciència), a qui, inconscientment, feia responsable de les seves desgràcies.

Oller fa un constant recurs al sentit de l'humor per tractar un tema seriós i abunda en formulacions enginyoses, però no hem d'oblidar que la història és també en el fons una tragèdia: «Tota sa història llastimosa [d'en Serrallonga] va desfilar pel meu cervell», recapitula el narrador en les últimes pàgines. L'autor repassa distintes hipòtesis de l'època per explicar la bogeria i es documenta tant com pot en la seva recerca personal de la veritat. Per un costat, el determinisme biològic de la genètica en el què l'alienació d'en Serrallonga és un procés inexorable, com s'intueix o es suggereix ja des del primer capítol; de l'altre, l'embogiment és conseqüència de l'entorn, del medi opressiu, és a dir de l'estrès que li provoca la seva situació familiar i social. És probable que la resposta participi d'una combinació dels dos factors.

«Per què, si hi ha cossos geperuts i ulls bornis no hi pot haver ànimes bòrnies o geperudes?», pregunta el narrador, com una forma de situar el debat en un altre nivell. «D'aquests bornis o geperuts, nosaltres en diem tocats per distingir-los dels altres», li respon en Giberga. O sigui que la malaltia mental seria segons en Giberga una mena de «càstig» d'aquestes «ànimes» malaguanyades o, d'alguna forma, deficients. En un altre moment el narrador ho redueix tot a una qüestió de temperament, com si simplement en Serrallonga es veies arrossegat pel seu caràcter imprudent: «L'infeliç, en tot era així, sempre havia obrat de la mateixa manera: anant a ulls clucs, sense brúixola ni timoner, envestint o reculant segons la direcció de les onades que el xuclaven o l'empenyien violentament».

Cap al final l'autor fa, per mig del narrador, una mena de conclusió en un to moralitzant, que és tal vegada un resum de la seva opinió personal: «Les causes de les malalties mentals (l'etiologia, que [el Giberga] en diu) les tindran o no, els metges, conegudes... potser sí: jo no ho sé pas; però a mi em sembla que no pot ser; que és un misteri tan gran, tan insondable, com el de l'essència i funcionament de la raó mateixa. I quan jo considero això i penso que dintre tot ordre misteriós la major precaució és poca, m'escruixeixo de veure com, savis i ignorants, venim tractant els cervells fluixos»; « Jo no sé què tenen de tan misteriós i repulsiu com la mort mateixa, les malalties mentals, que ningú no hi vulgui creure sinó tocant-les».

Potser se li pot retreure a Oller la seva persistent tendència a deixar-se anar, de forma potser una mica indulgent, en els aspectes còmics de la malaltia. Oller es mostra força condescendent amb el seu personatge central, caricaturitzant-lo a estones i per a qui fa servir una gran quantitat d'adjectius humorístics. En Serrallonga viu a Vilaniu, un poble de comarca, però al principi en el poble encara no el tracten com a dement: «A ningú no se li va ocórrer qualificar en Daniel de boig: el qualificatiu més atrevit que li aplicaren fou de d'estrany, d'extravagant». I així segueix en el mateix estil. Encara que el narrador representa i vol representar l'actitud humanitària envers el boig i que aquesta es la intenció que preval en últim termini, en tant que autor, per mig de la veu de l'Armengol, Oller es complau en la comicitat de les bogeries d'en Daniel Serrallonga i fa llargues i ridícules descripcions de les seves andances i deliris. En un moment de la narració en Daniel decideix casar-se per punt (o sigui, per amor propi, per tossuderia!) i això dóna lloc a la descripció d'escenes grotesques en Vilaniu: «Maria Santíssima -exclamà la mare [del narrador], morta de riure», quan l'Armengol li narra la història, «Quin home més original!»

Oller, Narcís. LA BOGERIA
Ed. Les Eines, 2009

Claudio Luján

 

Llegeix les altres crítiques que ha escrit el Claudio:

Carregant, un moment, si us plau