Les escoles i la salut mental

Com us podeu imaginar, les escoles són un dels llocs on la gent amb problemes de salut mental rebem discriminació. Per mi, un dels reptes més difícils als quals he hagut d’enfrontar-me ha estat anar a l’escola mentre patia el meu trastorn, del qual, en aquell moment, no sabíem ni què era ni estava tractat amb medicació.

Amb 15 anys jo ja necessitava ajuda però... com la podia demanar, si mai ens havien fet xerrades de salut mental i era un tema tabú a les escoles? Com podia dir-li a algú el que estava patint si tothom em deia que la meva vida era molt bona degut a les meves bones notes?

La majoria dels estudiants que tenim algun problema mental no els ho expliquem ni als nostres companys ni als nostres professors per por a què ens discriminin o rebem sobreprotecció.

El més trist és que ningú durant la ESO ni el Batxillerat em va preguntar si necessitava ajuda, si tot anava bé. Havies de ser tu qui havia d’anar a buscar-la. Tampoc t’ho posen gens fàcil quan veus que el psicòleg escolar et ve a cridar a la classe i tothom es gira a mirar-te. A més, si demanaves ajuda, llavors et criticaven a les teves esquenes, assenyalant-te amb el dit, dient que l'única cosa que vols és cridar l’atenció.

Bé que quan hi ha un alumne amb un problema físic tothom, estudiants i professors, estan al darrere ajudant-lo i fent que se senti el més còmode possible. En canvi, si tens una malaltia mental, com més callat estiguis i menys cridis l’atenció, millor. O això és el que em van fer creure.

Per aquest motiu i pel tabú que hi ha a les escoles, vaig arribar a pensar que el que tenia era una cosa molt dolenta que no li podia explicar a ningú. Així que vaig passar tota la ESO i el Batxillerat fingint i posant bona cara, intentant treure les millors notes possibles perquè, tal i com m’havien dit, jo no tenia cap problema degut a les meves bones qualificacions. I havia de parar de 'fer-me la víctima', oi?

Espero que aquest text hagi fet obrir els ulls a gent que està vivint o ha viscut aquesta situació. Si veieu que algú no està bé, pregunteu: un simple “va tot bé?” pot ajudar moltíssim. Necessitem començar a parlar d’aquest tema a les escoles fent que així més gent que està en la mateixa situació que jo fa uns anys pugui anar a buscar ajuda i no sigui criticada pels demès ja que, en definitiva, no sabem les batalles que cada un està lluitant cada dia.

Aida Miguel