No tens activat JAVASCRIPT al navegador, pots navegar en la nostra web tranquil·lament, però et recomanem que ho activis perquè puguis fer us del Web amb totes les funcionalitats.

Aquesta resolució té caràcter permanent

Qui pot dir que el que ha vist o sentit és real o no ho és?

Descartes ho posà tot en dubte i va creure que el que ell pensava era real i, per tant, ell existia. Però, ningú no ha pensat mai on comença i on acaba el pensament? Xamargar pensa que el final del seu pensament repugna al seu propi pensament, però això, potser, no és més que la certesa que ell ha de deixar d’existir, i la por a aquest moment en què ell ja no sigui.

Llavors, què hi ha? Gaudir de la vida?, enamorar-se?, guanyar diners? O tota la història de la civilització no és més que un acudit absurd? Llavors, què? Riure sense parar?, o fer el que et mani fer la mare?

Ell volia seguir les passes que li havia marcat la seva família, una família benestant de Barcelona: estudiar una carrera, tenir nòvia, complir el servei militar, cartes d’amor, llicència, festeig, doctorat, matrimoni, casa, treball estable, fills, i festes de guardar. De tot això ha complert el 35%: servei militar, cartes d’amor i festes de guardar. A la resta, al 65%, ha hagut de renunciar.

És la seva opinió, l’opinió d’un poeta. Sabeu?, els poetes no són ben vistos a la nostra civilització. Sabeu per què?, perquè tenen la mania de pensar i pensar, i, a vegades, a la nostra pulcra civilització, gosen enviar cartes als diaris i a les noies que havien estimat, sense adonar-se que ja no tenen divuit anys, i ja no tenen un pare ric i una mare guapíssima, ni la intenció d’estudiar Medicina, ni vesteixen roba de marca, ni es pentinen amb eixugador, ni ballen com ballaven les
nits de Sant Joan per a les noies guapíssimes de bona família, que ara estan casades i han complert el 100% dels somnis dels seus pares.

No és més que una opinió. Però és la seva opinió, que es referma quan arriba a casa seva i veu el seu germà amb el 65% de la seva il·lusió assassinat, la seva mare amb la cara marcada pels senyals dels anys i el sofriment, el seu pare vençut pels anys i el càncer, i entra a la seva habitació que fa pudor de resclosit, i es posa a riure sense parar, fins que la mare li diu que ja n’hi ha prou, que es prengui la medicació.

S’ha de riure, Xamargar? Que ets imbècil, Xamargar! Tens el que et mereixes, ni més ni menys, marieta de merda!, transvestit!, transsexual!, monyes! I, la meva família, ni l’anomenis!

Heu vist?, Xamargar és poeta i, aquestes paraules, més que ferir-lo, que, a vegades, el fereixen, l’haurien d’afalagar. L’individu que diu això, cridant, ha complert el 100% dels somnis dels seus pares. Tot i això, o, potser, per això, no pot comprendre que algú que no és ben vist per aquesta civilització, un poeta, escrigui cartes al seu únic amor, i el compara amb altres proscrits. Tot el que és diferent, al mateix sac: imbècils, malalts mentals, homosexuals, transsexuals. Què ve després? Cecs?, coixos?, sords?, nans?, gitanos?, vells?, jueus?, guenyos?, dislèctics? Tots vivint un absurd i macabre acudit.

Riu, Xamargar, riu! Riu, que per Nadal, festa de guardar, t’han regalat 50 €uros!

 

Relat publicat originalment al conjunt de relats 'L'ou com balla', amb autoria de Xavier Martí Garcia

Carregant, un moment, si us plau